dissabte, 9 de febrer del 2019

CONEIXEM? " PENJAR LES BARRES A L'ESCUDELLER "


              En un grup del facebook dedicat a recuperar paraules ja quasi oblidades he llegit hui esta expressió:"Penjar les barres a l'escudeller". Jo l'havia escoltada moltes vegades encara que ara ja la tenia quasi oblidada. Algú la recorda? Algú podria dir-me el seu significat? a veure si entre tots el podem recuperar.

LA SOLUCIÓ:
          El mot barres  és una forma d’anomenar les mandíbules i escudeller es la prestatgeria on es posen les escudelles. De forma literal no te massa sentit “penjar les barres a l’escudeller” . Però quan alguna cosa no te ús  el que fem es guardar-ho. I, efectivament, si no tenim res que menjar, les mandíbules no ens serveixen, aleshores pengem les barres  a l’escudeller. El diccionari Normatiu li dona eixe significat a la Locució verbal: passar molta fam. Però per extensió s’aplica en un sentit mes ampli: quan una qüestió no te solució, quan no sabem sortir d’un problema, quan hem esgotat tots els recursos aleshores “penjarem les barres a l’escudeller”.

diumenge, 3 de febrer del 2019

LA FLOR DE L' AMETLER




          La flor de l’ametler ha sigut per a mi,  des de sempre, un símbol d’esperança. En primer lloc perquè encara que floria en ple hivern, en el mes  de febrer, en certa manera   anunciava la primavera. Era l’esperança d’una pròxima primavera on la vida tornaria a ressorgir, encara que els florits camps de blanc i de rosa els veiem des de rere dels finestrals al recés d’un mestral gelat i  a la calor del foc de la llar. I esperança  perquè també anunciava una futura  bona collita d’ ametles. No és que en ma casa, per sort, depenguérem econòmicament de la collita d’ametles, però si que suposava, en els anys 60 i 70 del segle passat, pel preu que tenia este producte, una bona aportació a la economia familiar. Tot i això que esta flor encara havia de superar la greu dificultat que suposava superar un matí de gelada en   els dies dels propers mesos de febrer, març i abril. Tan insegura era esta collita que és parlava de que tan sols un de cada cinc anys se n'aconseguia una bona.

           Tot i així encara resultava rentable tenir el camp plantat d’ametlers. Si l’any havia anat bé venia la segona part que suposava l’arreplegar-les en el més de setembre. Sempre coincidia en la setmana de danses, quin enuig tenir que anar a ballar a la plaça després de tot el dia fent ametles o tenir que matinar el dia següent de haver eixit de cap de dansa.  I passar tot el dia escampant i arreplegant les mantes,pujant i baixant marges, en una vara tombant les ametles, de vegades per dalt  l’arbre. En acabar la jornada, fer la càrrega primer en un animal i després ja amb la muleta mecànica. Portar-les a casa, descarregar-les i buidar els  sacs en un munt.  Per a després seure al voltant d’una taula i anar pelant-les, separant l’ametla de la corfa. Una a una. Quan el cabàs estava ple les escampaven en la cambra per a que es secaren. I així un dia rere l’altre fins acabar-les. Ah! Oblidava que hi havia que separar les diferents classes: la marcona, la flor blanca i la comuna. Una vegada seques, finalitzàvem la tasca quan, una vegada fet el tracte, les ensacàvem, pesàvem i les carregàvem al camió del comprador. Ara ja no sé bé si esta flor  en desperta l’esperança o és més bé enyorança. O les dues al temps.








dissabte, 19 de gener del 2019

BUSQUEM!!!



         Sabrieu dir-me on està aquest arc? per a que servia?

         LA SOLUCIÓ:
          Estem davant d’un arc de pedra recolzat sobre dues parets de carreus,  construït per deixar pas a l’aigua que ocasionalment circula per l’aigüera  que baixava des del barranc del Xoquet.  Els bracals ( parets de carreus que sostenen l’arc) tenen poca alçada, la suficient per deixar passar l’aigua. El arc  és un arc rebaixat  es a dir el centre de la circumferència està sota la línea que uneix les impostes. El salmer és una pedra amb forma de cunya  i les dovelles són d’una grandària similar  amb una clau central. L’arc està cobert per la maçoneria necessària per  servir de trànsit al camí que baixant des de la carretera va cap a les hortes. L’aigüera  era la que desaiguava tot el barranquet del Xoquet i que en un bon tram anava per un túnel soterrat sota les hortes i que desembocava un poc abans d’aquest arc. L’arc  situat sota la carretera un poc abans del pont d’entrada al poble segurament el construïren al temps que van fer el pont i van elevar el nivell de la carretera a principis del S. XX quan van fer la carretera  d’Alcoi a Callosa

dissabte, 12 de gener del 2019

ESTUDI FOTO AÈREA DE BENILLOBA 1945


Foto aèrea.Vol Americà 1945. Escala 1/10000. Inst.Cartogràfic Valencià
             Esta fotografia aérea feta el 1945 sobre el nostre poble i els seus voltants  ens permet  veure les diferencies de paisatge així com de la trama urbana respecte a la situació actual. En primer lloc he de dir que la foto es en blanc i negre, tal com es feien les fotos aérees i que amb l’ ajuda del estereoscopi ens permetria veure les fotos en relleu, la qual cosa ofereix unes grans possibilitats d’ anàlisis. Com no dispose d’estes avantatges em limitaré  a marcar les diferencies de paisatge entre 1945 i l’actualitat. Primer vorem l’espai urbà  i desprès  el rural.

            L’ESPAI URBÀ.
            El casc urbà de Benilloba en 1945 era més reduït que en l’actualitat . El poble per l’est acabava al final del Carrer Major, les escoles restaven afora. D’ací començava el camí que duia cap a Gorga i Benasau. El carrer Verge dels Dolors no existia, era un camí que conduïa cap al Nord, i a ell s’abocaven la tapia i el Carrer S. Llorens (popularment C. Nou). Este C. Nou estava incomplet), anava fins al carrer que baixava cap al Carrer S.Pere. Més cap al Nord sols hi havia bancals. El carrer S .Josep ( C. Les Eres) arribava fins al patronat. Més al Nord eren bancals, però hi existien tres camins paral·lels   que anaven de la prolongació del C .S. Josep al de la Verge dels Dolors que amb el pas del temps es convertirien en C. Colón ( del Metge), C. Cervantes (Casetes Noves) i C. En Jaume I. Darrere del patronat hi ha un buit fins on començava el C. Nou.  El C. Alacant i Jovellanos  tampoc existien i el cementeri vell restava fora del poble  on escomençava el Calvari del que podem apreciar i distingir fàcilment els xiprers.  Els Carrers Lope De Vega i Calderon de la Barca tampoc existien  i el Carrer S. Joaquim arribava pel costat Est fins la meitat, en canvi per costat Oest arribava fins el Solar. Al Nord tampoc existien el C.Forques i el C. Cocentaina. El C. Cocentaina és l’únic que es va traçar de nou, el camí transcorria a la vora del terrer mentre que el C. Forques si que segueix el traçat de l’antic camí. Per el Sur  el casc urbà estava tancat per la línea  que formaven el que anomenaven l’abadia i que continuava per l’abeurador cap al Solar. El Camp de Futbol no existia. La carretera amb el mateix traçat que ara quedava totalment fora del poble. La trama de carrers en l’interior del casc urbà era la mateixa que actualment amb l’única excepció que suposa la plaça de les Palmeretes que va ser construïda en els anys noranta del S. XX en l’espai que ocupava una antiga casa.
                
Foto aêrea.Vol Americà 1945. Escala 1/5000. Inst.Cartogràfic Valencià

                 L’ESPAI AGRARI
                Amb l’espai AGRARI ens referim al camp que envolta al poble i que té una funció agrària o bé és un espai cultivat  o  bé hi ha zones no cultivades (les mínimes) que s’utilitzaran com a zona de pastura per al ramat. I dintre de l’espai cultivat diferenciarem una zona de regadiu( les hortes) i La zona de secà (Bancal
                -Les hortes:
                Les hortes estan als dos costats del riu i per tant segueixen una línea que va des del Surest cap al Nordest. Eixa franja de hortes  s’amplia  riu avall i adquireix la màxima extensió en la zona de la volta al Pont, els Quarts i la Teuleria sempre depenent de l’orografia i de les sèquies de reg. Hi ha altres franges d’hortes que estan en funció de l’aigua que hi ha en determinats barranquets, així tenim: les hortes del Xoquet, les de Petrosa i les del Barranc de Cuixot. Quines característiques podem diferenciar en esta zona de horta:
  1. Presenten un color mes obscur, amb diferents tonalitats de gris. Si la foto fora a color serien diferent tonalitats del verd.
  2. Les parcel·les (hortes) són d’una grandària reduïda, amb formes geomètriques, sempre adaptant-se a les irregularitats del terreny.
  3. La falta total d’arbres. El regadiu es dedica fonamentalment a cultius herbacis.
-El secà:
La resta de l’espai és zona de secà i presenta les següents característiques:
1. Té  una tonalitat de grisos mes clars.
2.Podem diferenciar de forma general dues zones separades per una línea obliqua que va de Sur-est a Nord-oest. En la part que queda a la dreta les parcel·les ( bancals) són de major grandària i de formes mes rectilínies,  Açò es degut a la orografia, ja que les terres més planes permeten unes formes dels bancals més quadrades o rectangulars. En canvi en la part esquerra del mapa predomina uns bancals més adaptats a la forma del relleu, i al haver forts desnivells el bancals tenen formes més corbes, irregulars adaptant-se a les corbes de nivell.
3.En general hi ha pocs arbres, amb una gran separació entre ells. Açò es degut a que el cultiu es extensiu dedicant-se una gran part de l’espai al cultiu de cereals i al guaret ( terra que no esta sembrada per a que descanse). Estem en el període de la postguerra on la agricultura esta enfocada cap als productes de primera necessitat(blat) i hi ha una gran escassesa de adobs.
- Els arbres , encara que amb gran separació entre ells predominen en les zones de Les Neves i Rodacanters.  Es tracta d’oliveres ( producte molt apreciat en aquesta època).
- Quasi tot l’espai esta cultivat sols resta les terres més difícils per la pendent.
               Una característica que vull ressaltar son unes marques blanques, de forma circular, agrupades i que estan al Nord del poble.  Són les eres que hi havia en la zona que ocupa actualment el centre escolar i la cooperativa. En conte fins a 17 i eren de propietat privada de determinades famílies del poble on es batia tots els estius el cereal conreat en els camps. Estaven situades en esta zona més elevada perquè ací corria més l’aire i es podia aventar millor (separar el gra de la palla i el pallús). N’hi ha una separada de les altres que està en el camí que du al maset de Perol. I altres dos en l’actual camp de futbol, però no se exactament si eren eres o  zones d’extracció de lloses per a la construcció.
               La diferencia en el paisatge actual és molt gran ja que s’han abandonat moltes terres de secà principalment les de zones més marginals per l’accés o per la pendent del terreny i la total desaparició dels cultius de les hortes que resten tots abandonades amb la pèrdua de tot el sistema de reg tradicional.
Foto aêrea.2017. Escala 1/5000. Inst.Cartogràfic Valencià

dissabte, 22 de desembre del 2018

Felicitació dels Nadals



Des de subhastadors.blogspot.com vull enviar a tots els seus seguidors arreu del món els millors desitjos de Pau,Salud i Amor  per  a estes festes i per a tot el proper anys. I recordeu que en este raconet sempre tindrem el braços oberts per acollir-vos.

dissabte, 8 de desembre del 2018

ESCENA COSTUMISTA




         Una foto en blanc i negre d’una imatge costumista: uns homes asseguts al voltant d’una taula bevent-se unes boles de café (licor). No se  si l’alegria els ve d’estar posant davant la càmera o bé com a conseqüència dels efectes etílics. Cinc homes  prenent-se un colpet de café en un moment de relax, observats per un jovenot un poc més amunt.
El lloc: sembla que al principi del carrer S. Pere de Benilloba, prop de la Taberna o tenda ( no sé bé el que era) del Tio Barreta.
 Els personatges: el primer a l’esquerra no acabe de reconeixer-lo,  a continuación plantat Joaquim Llinares (Xinxilla),després Toniquín ( persona molt coneguda i molt característica per la seua peculiar forma de ser), Vicent Cremades ( crec que germà de l’anterior i que portaven el Forn de dalt, el del carrer S.Pere) i per últim el tio Barreta ( espere que algu em diga  el seu nom).
El moment: un diumenge o dia de festes, d’estiu ( perquè van amb mànega curta) asseguts al voltant d’una tauleta, treta al carrer per l’ocasió, comparteixen unes boles de café amb el gotets característics de prendre esta beguda i conversant sobre qualsevol tema intranscendent.

dissabte, 24 de novembre del 2018

HISTÒRIA D'UN CASC: LA CASUALITAT O EL DESTÍ

Foto d'Enric Morrió vestit de cristià amb la, aleshores, novia i amb la mà el casc.

         Enrique Morrió Grau, mon pare, va pertànyer durant alguns anys a la Fila de Cristians La Parmera de Benilloba, no va ser  dels socis fundadors perquè  allà pel 1947 quan es va formar la Filà ell estava complint amb el servei militar  allunyat del seu poble, en Àfrica, però quan al tornar  va ser un cristià de debò, va desfilar amb la indumentària de la filà i va participar dels actes de les festes,   junt als seus amics i companys d’esquadra Santiaguito,Ximo Masero, Marcelino, Venturet i altres que ja no recorde, al menys durant 14 o 15 anys. Allà per l’any 1964 o 65, supose que per que els interessos o prioritats canviarien, ja era un home casat amb dos fills, va deixar de pertànyer a la filà encara que era un gran admirador de les festes del seu poble i no es perdia mai cap acte. Per aquells temps els socis no tenien un vestit propi per a desfilar de cristià, més be era la Filà, com a societat, la que disposava de un nombre limitat de vestits, tots  iguals, que prestava al socis que volien sortiren en les desfilades.  N’hi havia de diferent talla  perquè lògicament totes les persones no eren iguals i cadascú utilitzaria sempre el mateix. I perquè conte tot açò? Tinguen un poc de paciència i ho sabran.
                El temps passa i canvien les modes, les costums, les persones...  Lògicament la filà dels cristians es va cansar de la seua indumentària oficial i la va canviar, allà pels any 70 del segle passat, per una totalment diferent i més acord amb les modes del moment. I que va passar amb els vestits vells? Dons, no ho sé. Supose que restarien oblidats per algun calaix, pels porxis... perquè mai mes els van utilitzar.
                 Passa el temps i un 17 de Novembre de2018,dissabte, quasi 60 anys després, a les 9 h.  rep una cridada de telèfon:
-           -Bon dia! Diga’m?
-           -Hola, soc Vicent.
-           -Quin Vicent?
-           -Vicent Espinós, el teu amic.
-           -Ah! Perdó! No t’havia conegut.
-           -Estic al mercadet de Xaló. Ton pare eixia en els Cristians?
-           -Si, mon pare va eixir de cristià quan nosaltres erem xicotets i            abans.
-           -T’explique: acabe de vore en una paradeta un casc que en                resultava conegut. L’he agarrat i observant-lo he vist que en              la part interior de la tela posava el nom de ton pare: Enrique            Morrió  escrit a mà.
-            -No em digues! No pot ser!
-            -Si, si, com et dic. A mi em semblava un casc del vestit vell               de la Filà de La Palmera. Que faig? el compre?
-            -Si, per suposat.
                Quan vaig penjar el telèfon vaig quedar aborronat, pensant, no ho podia creure. Ho vaig contar a la família que van quedar sorpresos, com si no acabaren de creure-s’ho. M’envia fotos  i efectivament no sols posa el seu nom sinó que reconec que esta escrit en la seua pròpia lletra.              
                Com poden ocórrer coses d’aquest tipus? No és una casualitat, es un sumum de casualitats, l’atzar, la sort... que passe un fet d’aquest tipus. Ara ja el tinc a casa. Vicent el va comprar i me l’ha fet arribar. És com si este element, objecte sense vida pròpia, haguera volgut tornar a casa. I no puc parlar d’un fet casual si no un cúmul de casualitats encadenades:
- Que el casc una vegada deixat d’utilitzar no acabara en la brossa.
- Que eixe casc no restara abandonat per algun racó.
-Que eixira del seu lloc en el moment adequat.
- Que l’arreplegara una persona dedicada al comerç d’antiguitats.
-Que eixa persona el  traguera a la venta.
-Que arribara a Xaló.
-Que el meu amic Vicent ensopegara amb ell.
-Que Vicent el reconeguera com pertanyent a la filà de Benilloba...
                   I tants fets més que hagueren pogut passar i trencar la cadena. Però no ha estat així i ara ja resta en ma casa  guardat en un lloc preferent. Per a recordar-me una part de la meua història i sobre tot per a tenir present que la vida ens pot sorprendre positivament en qualsevol moment sempre que estigam atents al nostre voltant, valorem els xicotets detalls i tingam amics a tot arreu.