dissabte, 7 de setembre del 2019

CAMÍ DE SANTIAGO.2019


                El 15 d’agost del 2019 vam arribar  al final del camí: la tomba de l’apòstol en la catedral de Santiago de Compostela. Un camí de vora 800 Kms ( 790 resa la senyal) que vam iniciar  un 7 d’agost de 2016 en Roncesvalles ( en el Pirineu Navarrés) i que ens ha  fet  camejar Espanya de part a part. Un camí que hem anat fent pas a pas, cop a cop, amb una motxilla on hem procurat carregar estrictament allò que necessitàvem per a viure ( unes peces de roba, sac de dormir, càmera de fotos, documentació, cartera i els pals necessaris per a recolzar-se en els moments més complicats). Un camí on, més que els kilòmetres, importen les vivències. Hem caminat de nit, amb boira o les dues coses al temps, sota la pluja o sota un sol feridor del migdia  en un mes d’agost i per l’altiplà castellana on és difícil trobar un ombra. També hem sentit el fred ( si, fred al mes d’agost), el dolor de peus, de genoll i d’esquena, les bambolles i les llagues. Però sempre endavant, atrets per la força de Santiago, amb la determinació segura de fer el camí. Travessat rius, ponts, creuat camps  infinits, pobles i ciutats, polígons i llogarets abandonats. Hem pujat muntanyes que després hem davallat i gaudit de les fites importants del camí ( l’Arc de S.Antón, la Cruz  de Ferro, La Creu de S.Toribio, Sto.Domingo de la Calzada, S.Juan de Ortega...), llocs  on l’emoció d’assolir-los ens fa viure moments especials: la foto en S.Antón, soltar la pedra que he arrossegat des de la meua terra per a que forme part del turó de pedres d’arreu del món que sostenen la Creu de Ferro, la hospitalitat mil·lenària que es viu a l’alberge de Sto.Domingo. I en tot moment la seguretat que dona el sentir-te acompanyat, a tota hora tens algun peregrí que el desitja el bon dia o el bon camí, que esta disposat a conversar una estona, a compartir les seus vivències o algun bon home que et guia,t’aconsella o  t’ajuda malgrat que per a d’ells el pas de peregrins és una rutina diària. També hem viscut moments especials , com la pujada des de  Las Herrerias fins a La Fava en El Cebreiro on després de 20Km i ja avançat el camí enfiles una forta pujada per un camí irregular de pedres envoltats per una exuberant verdor on tot olia a natura i humitat, xopats de suor per l’esforç i per la suau pluja que empomàvem, o aquell moment en Navarrete que asseguts en la terrassa d’un bar apartat, en un carrer sense eixida,  disposats a esmorzar et trobes a uns coneguts d’Albaida que  venen a seure a la taula del costat, o aquell moment que perduts entre un jeroglífic de carreteres a l’entrada de Lleó sense saber per on pegar va parar un tot terreny conduit per una xica que ens va convidar a pujar i a entrar-nos a Lleó i ens va explicar que estaven d’obres en les carreteres  lo que produïa la confusió i desorientació dels peregrins, o l’estança en l’alberge Atrio en Triacastela, una casa de somni, un habitacle tradicional restaurat amb molt de gust, comoditat i acollits per uns encantadors hospitalers. O aquell moment de visita a l’ ermita de Maria Magdalena en Ventas del Narón  on un Cec ens esperava per segellar-nos la credencial, la seua tasca diària, ell subjectava el segell i tu li conduïes la mà fins la posició correcta i a més el contava les bondats del lloc i els indrets que visitar. O aquell moment que esmorzant en un bar Sunsi va posar a carregar el mòvil en la taula del costat on hi havia un coreà assegut, la resta de taules també estava ocupada per peregrins, quan vam acabar i ens disposàvem a marxar Sunsi va anar a pel mòbil i va veure que el coreà ja havia partit i en la cadira del costat hi havia una funda de plàstic on estava la documentació, targeta de crèdit i diners, de seguida va reconèixer que era del coreà, ho va comentar amb uns valencians asseguts també allí i va quedar amb ells per si veien al coreà que nosaltres teníem la cartera i que el nostre destí era Triacastela per veure si podíem tornar-li allò  tan necessari i que li pertanyia. A l’eixir, i encara no havíem avançat 200 m. el vam vore que venia corrent amb la cara d’esglai, Sunsi va  traure la cartera i la va alçar  mostrant-li-la, de sobte li van canviar les faccions de la cara. La seua alegria va ser immensa, no calien les paraules per a entendre’ns.  Abraços, fotos i la satisfacció de resoldre el que haguera segut un greu problema per al xic. Ja no ens vam creuar mai més amb ell. Coses del camí. I tantes més.
                Enguany pensàvem fer el tram de Lleó a Sarrià però  l’haver-nos sentit forts i amb ànims o  perquè Santiago ens cridava desitjós de veure’ns o perquè ja sentíem la il·lusió d’arribar van decidir  arribar fins el final. Una decisió molt encertada. I una vegada més s’hem endinsat en el camí, hem gaudit del paisatge, hem sentit el vent a la cara i la pluja a la pell, hem vist els arbres saludar-nos, hem menjat amb fam i begut amb set. I sobre tot hem dialogat amb gent de tots els llocs: valencians,madrilenys,catalans, per  també amb filipins, coreans, alemanys, sud-africans,francesos, nord-americans, colombians i sobre tot molts, molts, italians...tots diferents però units amb els mateix fi.
                Però res de tot açò es comparable a l’emoció que sentim quan desprès de travessar l’arc, al so de la gaita, entrem a la plaça de l’Obradoiro i s’enfrontem a la façana de la catedral. És un moment màgic, espiritual, on el goig t’envaeix  i  la satisfacció t’ompli i vessa. Quiet, mirant cap a dalt, agraint el somni fet possible, les experiències viscudes, conscient del moment. L’orgull d’haver arribat i la pena del que ha acabat. Després vendrien les fotos, les salutacions als peregrins coneguts que ja havien arribat i als que anaven aplegant, abraçades, risses, llàgrimes. L’abraçada al Sant, la visita a la tomba i recollir la Compostela que acredita la nostra peregrinació. El retorn a casa, a la vida diària on anirem recordant cada lloc, cada moment, persona, emoció, la sensació d’haver viscut una petita vida amb tot el seu bagatge.





A.Justo de la Vega


Dinar amb amics


Creuer de S.Toribio

AJuntament d'Astorga

Palau Episcopal d'Astorga (Gaudí)

Escola De ta.Catalina de Somoza

Creu de Ferro (Monte Irago)



Molinaseca

Cacabelos (prensa de vi)

Palau de Villafranca del Bierzo



O'Cebreiro


Albergue el Atrio

Triacastela




Portomarín


Navas del Nalon









dissabte, 27 de juliol del 2019

ADOLFO MONLLOR I LES AMBAIXADES




En la foto tenim a Adolfo Monllor i a una xica, que recordé, però que en estos moments no em ve el seu nom a la boca( a veure si algú pot ajudar-me). Els dos estan asseguts a terra davant del nostre antic Castell de fusta ( quina obra d’art!). Adolfo ja fa  molts anys que ens va deixar però li devem el que continue present en la nostra memòria colectiva. Va ser fester, cristià de La Palmera i ambaixador cristià durant alguns anys. Però sobre tot l’hem de recordar per que va ser l’autor de les nostres ambaixades. Si, de l’ambaixada mora i l’ambaixada cristiana que ell tan  bé va representar. Conten que els primers anys que es van fer les festes de Moros i Cristians no teníem un text propi per las ambaixades. Hem de pensar que les festes  van nàixer d’una forma esporàdica en l’any del centenari (1947), van ser els veïns de la plaça del Castell, per un costat, els que van fundar la filà dels Moros del Castell i el veïns del carrer S. Miquel, per l’altre, els fundadors de la Filà La Palmera de cristians. A partir d’ací va anar instituint-se les festes de Moros i Cristians i adaptant-se a les nostres festes patronals de S. Xoxim. Tampoc teniem castell i en van fer un de cartró. I lògicament no teníem text per les ambaixades, per tant van tirar mà del que coneixien que eren les festes d’Alcoi, feN servir el text de les seues ambaixades. No se exactament els anys que van copiar als alcoians, però com he sentit contar,sembla que uns alcoians que van venir a vorer les festes,  entre ells, es van burlar de que nosaltres els copiarem. Va donar la casualitat de que prop d’ells estava  Adolfo Monllor que va escoltar la burla que feien i com a Benillober , fester i persona culta com era, es va sentir agredit, ofés i es va prometre que açò no tonaria a passar. A l’any següent ja teníem unes ambaixades pròpies escrites per ell. Ambaixades molt ben redactades,d’una extensió considerable, amb vers,en castellà, amb un llenguatge culte i amb expressions i modismes propis de l’època. Estes ambaixades han continuat representant-se fins al dia de hui. Tal vegada falte que el poble de Benilloba i sobre tot els festers recorden a esta persona amb un homenatge o algun acte que valore el que en el seu moment va fer i el done a conèixer a les noves generacions.

dilluns, 1 de juliol del 2019

FILÀ LA PALMERA

Foto:M.Carmen Reig 



La Filà La Palmera arranca la Diana un 15 d’agost de fa ja alguns anys: 30, 40, 50 o més? Nooo, més no, ja està bé. Perquè encara podem reconèixer algunes cares dels components d’esta esquadra. El que si que molts no coneixeran serà els trages que porten i que era el vestit oficial d’esta filà per aquell temps, ni la façana de l’ajuntament aleshores anomenada “Casa Consistorial, ni la bústia de correus i molt menys els cotxes que resten aparcats.

diumenge, 9 de juny del 2019

XXXII TROBADA D'ESCOLES EN VALENCIÀ.BENILLOBA 2019


El Dia 8 de juny del 2019 s’ha celebrat a Benilloba la XXXII Trobada d’Escoles en Valencià. La segona vegada que se celebra, la primera va ser fa vint anys. Ha esta un dia ple d’ activitats de les que han gaudit xiquets i grans. La culminació de tot un any d’esforços i treball. El lema de la trobada  d’enguany “SOM I SEREM PARAULES”, com molt bé ha dit Marisa, la directora de la nostra escola, era perfecte per a definir esta trobada, perquè hem segut un poble que durant molt de temps han sabut guanyar-se la vida amb les paraules. Utilitzant la paraula com l’eina fonamental de la comunicació i la persuasió. Des d’el matí fins la matinada del dia següent el poble ha rebut gent de tota la comarca i de comarques veïnes que han vingut ha gaudir d’esta festa de la llengua. Han estat més de 70 el tallers  que es distribuïen en cadena pels carrers Mare de Deu dels Dolors, Colon, S. Josep. Sta. Ana i S. Llorens on els xiquets participaven de les diferents activitats que tenien preparades les escoles de la comarca. També hi ha havia tallers en la que diferents empreses oferien productes per berenar. Paradetes de llibres... Hi havia unflables en la Plaça Omet on durant tot el dia els xiquets han pogut botar i esgolar-se. També hi ha hagut dos cercaviles, una pel matí amb les danses que el Grup de Penàguila ens ha ballat al so de la xirimita i tabal. Una desfilada per la vesprada de tots els pobles participants acompanyats pels castellets de la Muixaranga “Penyeta Blanca” de Cocentaina, un drac i cabuts. Les persones que ho han desitjat han acudit a les diferents exposicions guiades com la de “Benillobers als EEUU”, la de telers artesanal s en miniatura... Han hagut diferents actuacions, com la de Pep Botifarra, Dany Miquel... el Correfocs. En resum, un dia especial, on la llengua, la paraula, ha estat el motiu per a reunir a tanta gent  en esta explosió d’alegria, festa, goig i color. Enhorabona a l’
organització i a tota la gent que ho ha fet possible






















dissabte, 25 de maig del 2019

CONEIXEM?


Serieu capces de posar nom a estes persones?  i de dir el lloc on està feta la foto? A pensar i indagar un poc.



Efectivament com tots dieu estan en el Carrer Major davant la taberna del tio Barreta. Este és el que està assegut. L'assegut dalt del carro es Francisco Monerris(Paco Carretilla) i el que té l'animal pel morro es Francisco Morrió (Pacotisso).Este últim per un temps va continuar amb l'ofici de son pare que era draper i utilitzava el carro per anar pels pobles i masos baratan les pells, draps, espardenyes velles... per articles que les persones necessitaven: capells, culleres i cullerots,plats, forquetes...

dijous, 9 de maig del 2019

FESTITRÒ A BENILLOBA


           Hui, dia 9 de Maig de 2019 s’ha celebrat el FESTITRÒ a Benilloba, una de les moltes activitats prèvies de la Trobada d’Escoles en Valencià que es celebrarà el dia 8 de Juny. Ha estat una  festa de l’escola, la llengua i la música.16 escoles i mes de 1000 xiquets i xiquetes han omplit el carrers i places de Benilloba de Música, color i alegria. Les fotos són el testimoni d’ este esdeveniment.
















dissabte, 4 de maig del 2019

EL CALVARI



Sabrieu dir-me quants xiprers hi ha al nostre calvari? 








El  xiprer és un arbre prou habitual en l’hemisferi Nord, molt adaptat a les seues temperatures i al seus sols. És una conífera de fulla perenne, de forma piramidal  que pot arribar fins als 20 metres d’alçària i amb una longevitat que pot arribar als dos-cents anys. El seu tronc es  recte i l’escorça té talls longitudinals. Floreix en hivern i les seues fulles són molt xicotetes ( de 2 a 6 mm).  És molt freqüent veure’ls pels nostres calvaris i cementeris degut a la seua simbologia. Des de l’antiguitat clàssica ja se’l relacionava amb el món fúnebre. Com sempre està verd i apunta cap al cel es pensava que guiava a les ànimes cap a ell. El nostre calvari és un bon exemple de bosc de xiprers: la seua cura, repoblació i terrassament de tota la vessant ha fet que ens arribe amb unes condicions immillorables.  Podem veure exemplars de xiprers de diferent edats, des dels mes vells als mes joves, i de diferent grandària. Tal vegada a l’estar relacionat  i junt al nostre “ Campo Santo” ens ha privat de gaudir de la seua bellesa, del seu silenci i la pau que ens transmet quan s’ endinsem en ell.
                A la pregunta de quans xiprers hi ha en el nostre Calvari hem de dir que són  428 els arbres que poblen este paratge. Estan inclosos els que hi ha  a l’interior del cementeri. Pot haver un marge d’error  d’alguna unitat per la dificultat  de contar-los. 
    En quant a la seua antiguitat puc dir que la referència més antiga que conec del calvari es remonta a 1757. L'aleshores  rector de Benilloba  En Josep Serra conta en el Quinque Libri nº 6 de la Parroquia de Benilloba que en febrer d'este any va estar nevant entre els dies 1 i 4 del més de febrer, acumulant-se una considerable quantitat de neu. Per aprofitar la neu van decidir fer un pou de neu per acumular-la, guardar-la, i vendre-la en l'estiu i els beneficis invertir-los en la parròquia. El lloc triat per fer el pou va ser: " el sitio arriba en el fin del calvario a poca distancia de la capilla principiada" El resultat va ser que en deu dies es va fer un pou (clot) de 22 pams de fons per 28 d'ample ( uns 5 i 8 m. respectivament). Però el que ens interessa és el fet de que per esta data ja existia el nostre calvari.