QUINTOS

Quintos i músics  en la plaça del Castell

        El dia de Capdany, tradicionalment, els quintos han pegat la volta. Els dies d’abans ja havien fet algun sopar per anar muntant les cançons, treballant de valent la imaginació per er posar una lletra divertida al tems que fer-la rimar. Arribat el dia, el quintos acompanyats del músics ( de corda) anaven per tot el poble cantant al temps que demanaven diners per les cases i als llocs on es concentrava la gent: bars,eixida de missa... Es deia que antigament els diners arreplegats els enviaven als joves que feien el servei militar a l’Àfrica, però el que es feia era un bon dinar per a quintos i músics. Era la forma d’acomiadament pel temps que passarien fora, de presentar-se els joves que eixe any serien cridats per fer el servei militar, de informar de seu pas a l’edat adulta, de la joventut a l’homenia.

La mateixa quinta en el carrer Nou

FELICITACIÓ

                        A tots els amics i seguidors del blog i del face vos desitge              moltíssima pau, felicitat i salut  per aquestes festes i tot el proper          any.

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE II

 

         En aquesta  foto apareixen quatre xiques no identificades que observen un ramat d’ovelles. La foto sembla ser dels anys quaranta del segle passat per les característiques dels vestits dels personatges. La foto esta feta en la part baixa, prop de la carretera, de la que anomenem ara com Avinguda d’Alcoi, però que els veïns de Benilloba l’hem coneguda sempre pel nom de “Avenida”, i que en el seu origen se li va posar el nom d’Avinguna de Franklin Albricias.  Aquest Franklin  Albricias va ser President de la Diputació d’Alacant entre els anys1931-34. I va ser durant el seu mandat i gràcies a la seua col·laboració quan es va arreglar l’Avinguda. Inaugurada en1933,  es va obrir un nou tram que va des d’on estava la ferreria fins la carretera. D’aquesta manera es facilitava l’entrada al poble, evitant el tram de camí que des del pont pujava a la avinguda descrivint  un zig-zag. Tornant a la foto: els murs que es veuen a l’esquerre son la part posterior de les cases de la plaça de Castell i al final la cantonada de l’almàssera que surt trencant la línea de la murada que seguiria per l’abadia i tancaria el casc vell del poble. Al fons veiem el Camí de Benifallim  a la altura del Molí de Paper. També podem observar que en els camps hi ha pocs arbres i vegetació. Eren temps en que predominava el cereal com a conseqüència d’una economia de subsistència. A la dreta de la foto està l’edifici de la fàbrica de Licors sense tenir encara la fisonomia actual.

VIATGE ALS EEUU DE VICENTE MONLLOR SEGURA.1919-22

 

             En tot el procés d’investigació del fet històric de l’emigració de benillobers als Estats Units d’Amèrica vaig recopilar informació a través de diverses fonts: fotos, documents, informació del descendents, arxius… Però tan sols una informació directa d’un emigrant : Vicente Monllor Segura, que la va deixar escrita en una espècie de diari personal. És un bloc de notes en el que el protagonista anava anotant tot allò que ell va considerar més important entre el 7 d’abril de 1919, dia en que ell surt de Benilloba, i el 25 de Desembre de 1925 en que ell torna definitivament al poble. Després d’haver estat en els Estats Units d’Amèrica fins a l’1 de febrer de 1922 en que torna a Espanya per a incorporar-se al Servei Militar i ser destinat a Africa on estarà, participant activament en la Guerra del Marroc fins a ser llicenciat. Este bloc de notes que molt amablement em va ser cedit per la seua filla Otilia Mollor Llorca l’autor el titula “ Fechas, días y nombres por donde pasé y sitios en donde residí” consta de tres parts:

·         Una primera que son anotacions de noms i adreces de diferents persones: entre elles coneguts que ja estan en Estats Units, noms de militars i altres que resideixen en llocs per on ell de que passar, Valencia,Barcelona…

·         Una segona part on narra els llocs pels que passa i on treballa en Estats Units

·         I una tercera part en la que descriu la etapa com a militar.

Ací ens ocuparem de la part que parla del seu viatge als Estats Units i que vaig a transcriure a continuació:

 

“Fechas, dias y nombres por donde pasé y sitios donde residí”.

 

Salí de Benilloba el dia 7 de Abril de 1919 con destino a Norte América, y llegué a Valencia el dia 8 del mismo mes, y estuve allí hasta el 10 del mismo que marché a Villamarchante, y estuve allí hasta el 14 del mismo que marché a Paterna, estuve el dia siguiente, y el dia 15 volví a Valencia, el 19 emprendí la marcha para El Havre (Francia) llegué a Barcelona el dia siguiente dia 20, el mismo dia salí, llegando a París el 22 y el 23 para El Havre, y llegué el dia siguiente dia 23 que habia de embarcar en el vapor Leopoldina, y estuve allí hasta el dia 24 del mes de Mayo, que pude embarcar con grandes dificultades en el vapor de quatro chimeneas titulado La Frans y llegué a Neu York el 3 de Junio, el dia5 llegué a Philadelphia, el 6 llegué a Raeens Pa, trabajé en una compañia de carreteras hasta el 5 de agosto que en la misma compañia y acuestas de los mismos, me trasladé a Loretto Pa, trabaje hasta el 5 de septiembre y despues me trasladé a la compañia Pensilvania, a trabajar en la linea de trenes en ¿Bevally Pa ?, y allí trabajé hasta el 21 de noviembre, de allí marché a Uaterbury Conn.estuvé allí hasta el 29 del mismo y me marché a Junita Pa. Chanty nº 1 de la compañia Pensilvania a trabajar de ayudante de mecanicos, llegué allí el 30 y estuve allí hasta el 15 de enero de 1921 dia en que me dieron la cuenta por la crisis que existia y fui a Altoona Pa al hotel Capelo sitio en donde estuve tres meses parado y agoté hasta el último céntimo, y el dia 1 de mayo empezé a trabajar en la linea de trenes La Pensilvania con el capataz Maik y allí estuve trabajando hasta el 22 que pedí la cuenta para venir a España, y el 23 Sali para phladelphia, y estuve allí por culpa del Consul de España hasta el 13 del mes de enero que el dicho Consul me arregló el pasaporte, y marche a Neu York y el 18 del año de 1922 del mismo mes embarque en el vapor Monserrat y llegué a España al puerto de Cadiz el dia 1 de Febrero y al dia siguiente embarque para Barcelona, el dia 4 llegue a dicho puerto, y el 5 salí y llegue a Valencia el 6 y el 7 entre en Alcoy y el 8 entre en Benilloba, en mi pueblo y el dia 15 me incorporé en la caja recluta de Alcoy...”

I a partir d’ací continua amb la seua etapa militar que vorem en un altre moment.

Vicent Monllor Segura naix un 22 d’abril de 1900 en Benilloba. Els seus pares eren Joaquín Monllor Garcia de Benilloba i Dolores Segura Palací de Balones.Era una familia de llauradors, propietaris de terres i que podríem dir que estava prou bé posicionada dintre la situació social de poble. Però els toca viure en un temps, les dues primeres dècades dels S.XX amb una forta crisis ecónomica i social molt acusada en el nostre poble.

V. Monllor, gràcies a que era un jove que sabia escriure, el percentatge d’analfabetisme arribava en aquells moments al 54% del homes i al 59% de les dones, i al seu interès per deixar constància del seu viatge tenim un relat breu però interessant de seu pas pels EUA. Ens parla de la seua estància d’uns dies en València , probablement per traure’s els papers necessaris, com era el passaport i l’autorització d’emigrar que els havia de firmar el Governador Civil. També València era el lloc d’embarcament, però en el moment que V. Monllor ho intenta fer són tants els emigrant que els vaixells que ixen de Barcelona i passen per Valencia , quan arriben a esta ja van plens. I aleshores ha d’anar a Le Havre (port de París) on els vaixells són de major capacitat. I així i tot te dificultat per embarcar, ja que no pot fer-ho en el “Leopoldina “ i com ell diu ho fa, amb grans dificultats, en “La France”. Després apareix una contradicció entre el que ell diu: que arriba a Nova York el 3 de Juny i el que apareix en el registre de L’illa d’Ellis: V.Monllor té com a data d’arribada el 27 de Maig de 1920. Este ball de xifres pense que és degut a que passarien uns dies entre l’arribada , el desembarc en l’Illa d’ Ellis, la seua retenció per algun motiu i després el trasllat a Nova York. També en l’apartat de contactes, cosa necessària per passar l’aduana, en el seu registre no n’apareix cap. Cosa extrany perquè en la seua agenda porta les adreces d’uns quans paisans ja establerts als EUA:

-Vicente Garcia , Sant. Steel nº 15. Philadelphia.

-Rafael Domenech Vilanova, 623 Paris Str. Philadelphia.

De Nova York es trasllada a Filadèlfia on comensa a treballar promte en el que ell anomena “Compañia de Carreteras”.És de suposar que treballa en la construcció de carreteres en diferents llocs com són Raeens Pa. I Loretto Pa i ho fa del 6 de juny al 5 de setembre, just 3 mesos. Després s’emplea en “La Compañia Pensilvania” en les linees de tren, supose que en el manteniment i construcció de les vies férries, on treballa fins al 21 de novembre, un poc més de dos mesos. Després marxa a Waterbury (Connecticut), on esta uns dies. Jo supose que cerca faena en aquest lloc, on es troben importants foneries de Bronze i on treballen altres emigrants de Benilloba. Però l’época daurada d’esta industria ja ha passat ( esta va ser en la Primera Guerra Mundial), i no deu trobar ocupació perquè ràpidament torna a Pensilvània i en Junita s’emplea en” La Compañia Pensilvania” però ara ja com ajudant de mecànic. Ací viu en un Chanty que son uns barracons on viuen els empleats de la companyia. Treballa 13 mesos i mig, fins el 15 de gener de 1921,data en la qual és acomiadat. Ell diu que és a conseqüència de la crisi. Efectivament hi va haver una forta crisi econòmica i industrial en estos anys que va fer que foren acomiadats molts treballadors. Vicente Monllor es trasllada a Altoona Pa on viu a un hotel i com no té treball va consumint els estalvis fins quedar-se sense res. L’1 de Maig torna a treballar per a La companyia de trens amb el caporal Maik, que per la forma d’anomenar-lo sembla que és un conegut seu. Però el dia 22 ell mateix s’acomiada perquè vol tornar a Espanya. Les coses no van com ell esperava?.Se’n va a Philadelphia on esta esperant que el cònsol li arregle els papers per tornar a Espanya, i allí estarà esperant fins al 13 de gener. Com és que tarda tant en tindré els papers arreglats? Jo pense que espera que el govern espanyol li pague el billet de retorn, ja que ho feia amb tots aquells joves que estaven en edat militar i retornaven per fer el servei militar a Espanya. La prova d’açò es el fet de que a l’arribar a Espanya s’incorpora ràpidament al servei militar com ho veiem a continuació. El 18 de Maig de 1922 e n Nova York s’embarca en el vapor Monserrat que el durà fins a Cadiz ( 1 de febrer). El dia següent embarca cap a Barcelona, ciutat a la qual arriba el dia 4, el 5 ix cap a Valencia, on arriba el 6, el 7 entra en Alcoy i el 8 es troba de nou a Benilloba, on estarà tan sols una setmana perquè el dia 15 s’incorpora a la Caixa de reclutes d’Alcoi per a realitzar el servei militar. Ací comença una altra etapa, que comentarem en un altre moment , molt mes dura que portarà a Vicente a participar en la guerra del Marroc. En definitiva va estar als EUA un total de 33 mesos o el que és el mateix : van faltar tres mesos per als tres anys. El motiu del retorn també podria ser degut al fet d’haver estat cridat a files. Restar a EEUU i no incorporar-se a l’exèrcit hauria suposat el ser declarat pròfug i per tant, no poder retornar a Espanya.

Ara cal fer-se la pregunta : va ser profitós per a V.Monllor la seua emigració als EUA? La sort no va ser igual per a tots els joves que van emigrar. Sembla que per al nostre protagonista el resultat económic no va ser molt favorable.Com ell mateix diu, el temps que passa en l’atur li suposa una gran despesa:” agoté hasta el ultimo céntimo”. Es un fet constatable que es guanyaven molt bons jornals: podien cobrar fins un duro diari ( 5 pessetes) quan ací en el seu poble cobraven 1 o 1.50pessetes diàries quan treballaven ( que en el cas dels jornalers no eren tots els dies, si no en les temporades que hi havia feina), però les despesses i els costos de manteniment també eren elevats: A més els costos del viatge també suposaven una despesa gran ( sols el viatge en vaixell d’anada costava al voltant de 400 pessetes).Però si avaluem el conjunt de tot el que suposa l’emigració per a Vicent pense que si va ser molt favorable: l’eixir d’un món tan tancat com era la Benilloba d’eixa època i arribar als EUA amb totes les novetats que suposava: viatge de dies per un oceà que mai havien vist, arribar a un món desconegut amb una llengua estranya , sobreviure a totes les dificultats farien del Vicente Monllor una persona nova, molt diferent de la que havia sortit tot just uns anys abans.

 

 

 

BENILLOBA EN BLANC I NEGRE

     

Foto cortesia de M.Carmen Reig

         Aquesta foto es del carrer Mare de Déu del dolors de Benilloba de fa un poc més de cinquanta anys, finals de la dècada dels seixanta del segle passat. Com podeu apreciar el carrer no ha canviat molt. En ella podem veure la façana de” La Casita de Papel” bar que va funcionar durant alguns anys i que  la gent del poble va batejar amb aquest nom. Era l’època dels inicis de la televisió. I ací es reunien els joves i no tan joves els diumenges de vesprada a veure “ Reina por un dia” programa que aleshores triomfava entre l’audiència. També en aquest bar carregaven de les xuxeries habituals d’ aquell temps     (pipes del Kiosco, xupa-xups, xicles Bazooka o els primers Cheiw, tramussos i cacaus, o podiem gaudir d’un xàmbit de a pesseta o dues pessetes, segons les disponibilitats del moment) per anar al cine que estava a la casa d’enfront si era hivern o  a la pardamunt, al cine de “verano” que funcionava per l’estiu. A la porta de” La Casita” podem veure  una pila de caixes de la popular “La Chiquilla” gasosa que Saoro, propietari del bar i distribuïdor de la marca  repartia amb un carretó pel les cases que la consumien. Açò era la nostra Benilloba en Blanc i Negre.

LA MATANÇA

Matança al carrer S.Xoxim.Cotesia de Juanvi Tomas

                 “A cada porc li arriba el seu S. Martí” diu el refranyer. La festivitat de S.Martí de Tours es celebra el 11 de novembre i tradicionalment es considerava que era la data en la que començava l’ hivern, temps entre altres coses de fer la matança del Porc.

                 Els dies de la matança eren uns dies molts assenyalats per a les famílies perquè eren uns dies de molt de treball però també de celebració, on es reunien membres de la família i amics per ajudar  en la tasca de matar el porc i preparar-lo per a que servira de reserva alimentària i assegurara les proteïnes i grasses necessàries  als membres de la família durant tot un any. La tasca de matar el porc era encomanada al matador,  que amb tots els ferraments  necessaris s’encarregava  de matar-lo, pelar-lo i després esquarterar-lo.

                Prèviament es criava el porc a casa. Uns deus mesos abans es compraven un o dos porcs xicotets i els portaven a casa per criar-los. Els tancaven dintre de la porquera i allí els donaven menjar perquè anaren creixent i engreixant.  Una tasca diària era preparar el beuratge del porc que consistia en productes de l’horta com: carabassa, creïlles, moniatos... que es bullien i es mesclaven amb segó o trenquilló de dacsa, també els donaven pomes o peres, i restes de menjar com les pells de meló,etc. Quan el porc pesava deu o dotze arroves ja estava bo per a matar. Si se n’havien criat dos, un d’ells es venia. El dia d’abans l’home preparava uns costals d’ argelagues  per a sofrimar el porc i les dones s’encarregaven de pelar i bullir la ceba en una caldera per a fer les botifarres.

                Arribat el dia s’havia de matinar per preparar-ho tot, abans s’esmorzava bé perquè el dia seria llarg i dur. Es posava una taula de fusta resistent a la porta de casa i es portava el porc que amb les potes lligades el pujaven a la taula entre tres o quatre homens que s’encarregaven de subjectar-lo mentre el degollaven. Amb un ganxo clavat a les barres (mandíbula) li subjectaven el cap mentre el matador el degollava. La sang queia a un llibrell  que una dona no parava de remenar per a que no  quallara. El porc tenia que ser ben degollat per a que traguera tota la sang.  Una vegada mort es passava a sofrimar-lo: amb argelagues enceses que li se passaven per damunt anaven cremant tots els pels que tenia, açò deixava anar una olor característica. Una vegada sofrimat amb ganivets li rascaven tota la pell per eliminar els pels cremats i restava amb una pell blanca. Després ja se l’entraven a casa per penjar-lo i obrir-lo traient tots els budells i vísceres. Les dones s’encarregaven de netejar  el budell, s’els emportaven al riu i allí anaven llavant-los al temps que els giraven (la part de dins  a fora) per a que no restara cap tipus d’excrement  i poder  utilitzar-los per embotir. Eixe dia ja es provava el porc menjant-se algun tros de cansalada entreverada, la cua, el fetge... que es torrava al foc  El porc es deixava penjat fins l’endemà que era quan s’escomensava tot el procés d’elaboració: amb la sang, ceba i cansalada es feien les botifarres: la pasta s’embotia als budells. Amb el magre picat i cansalada picada es feia la pasta de les llonganisses blanques que també s’embotien en els budells. Utilitzant especies com el pebre roig es feien les llonganisses roges i xoriços. Els budells mes grossos s’omplien de diferent mescles per fer la sobrassada i el gosset o poltrota.  Amb totes les mescles s’havia de fer el Tast, que consistia en provar-ho abans d’embotir per a veure si tenia el sabor que tocava. Aquesta tasca la solia fer alguna dona experimentada. Les botifarres es bullien en una caldera de coure i després es penjaven per a secar. Per els costat de la caldera quedaven unes restes de grassa d’un color rogenc , era el sagí, que guardat en una orsa servia per untar el pa del berenar dels xiquets. L’embotit es penjava de les bigues d’alguna cambra de la casa que fora seca i airejada per assecar-se. Les botifarres quan hi havia humitat, per a que no es floriren es penjaven a la llar de casa per assecar-les. De les dues cuixes  del porc es feien els cuixots: s’havia de traure tota la sang per a la qual cosa amb els dits havien d’anar prement la carn, després es colgava de sal dintre d’una caixa de fusta durant tres o quatre setmanes. Una vegada salat s’adobava amb pebre roig i es penjava per a que es secara tapat amb alguna tela o xarxa per evitar que el cagara la moscarda. També es podien salar les dos potes de davant. Tot el magre s’utilitzava per fer l’embotit i el llomello es podia adobar. Les costelles es feien a trossos, es fregien  amb l’oli d’oliva  i es posaven en una orsa de ceràmica cobrint-les amb l’oli de fregir-les( era el frito). D’ací les treien per fer l’arròs o un guisat. La cansalada també es podia salar o fondre en una caldera per a guardar-la en una orsa. Les orelles,morro o peuets també eren molt apreciats per el seu caràcter gelatinós. En resum totes les part del porc eren apreciades i aportaven proteïnes i grasses a tota una família durant tot un any. Els dies de la matança o porquejada també servien per ajuntar a la família en el treball i la celebració, era una tasca de col·laboració entre els membres de la família. En acabar es regalava a familiars, amics o veïns el present: aquest consistia en un plat on es posava diferents productes fruit de la matança: un trocet de cansalada, una botifarra,llonganissa,un osset...productes que s’havien de consumir al moment i que eren un obsequi per celebrar l’esdeveniment.

                Entre els meus records d’infància estan els forts crits del porc al ser degollat quan a les 9 del matí anava cap a l’escola, també l’olor de sofrimat. Els avanços de la societat de consum, els canvis en el món rural, l’establiment de noves normes sanitàries han acabat amb aquesta tasca tan necessària com ancestral restant  com un reducte enfocat cap al turisme en aquells llocs que es conserva i amenaçat per intransigents animalistes.

 

 

DIA DE LES ÀNIMES

 

        El 2 de novembre la religió catòlica celebra el dia de les ànimes. La gent al voltant d’aquest dia acudeix als cementeris a visitar els seu difunts, a netejar les làpides, posar flors o encendre’ls alguna llumeta. I a les cases era (o és) costum encendre una palometa  per guiar les ànimes dels difunts que la nit de l’u al dos venen a visitar-nos. Les palometes  es posaven dintre d’un gotet o platet amb oli. Aquestes palometes consistien en una metxa d’un parell de centímetres que travessava dos cercles, un de cartró i altre  de suro, mol fins i adossats. Els cercles suraven damunt l’oli i la metxa encesa durava fins a consumir-se tot l’oli. La palometa enllumenava l’estança  durant hores guiant les ànimes que venien a visitar-nos.