Continuem amb la sèrie d’anuncis publicitaris apareguts en el programa de danses de 1940 (cortesía d’Angelines Carbonell) i reflex de l’activitat económica, productiva i de serveis, del poble. En aquest cas s’anuncia un establiment de begudes i licors, fins i tot de gel, una perruqueria de dones i una tenda de diferents tipus de productes .
Continuem amb
aquesta sèrie d’anuncis del que era la nostra economia comercial i productiva
en l’any 1940.I en primer lloc tenim la tenda d’articles de vestir “El Sol de Levante”,
encara en la memòria de molts benillobers ja que va estar en actiu fins als
anys 80 del segle passat. Després tenim el de la fàbrica de teixits d’Eduardo Boronat,
que seria en els seus orígens perquè encara es localitza en sa casa, en el
carrer S. Agustí. Per últim tenim el de
la fàbrica de licors també coneguda per la fàbrica de Balaguer quan encara era del
fill de la Viuda de Vicente Garcia, el que hem conegut com Ricardo Reig.
Continuem amb la
publicitat que apareix en el programa de les danses de 1940. Un any després de
la guerra estos anuncis son reflex de l’economia
local. En estes pàgines es publicita en primer lloc el Casino de Rogeliet ( com
es coneixia popularment) situat en la placeta de l’estanc. Quantes històries s’hauran
viscut entre les parets d’este casalot. Era casino, es feia ball i fins i tot
assajava durant algun temps la nostra Filarmònica. En segon lloc tenim un
anunci d’una tenda: Vda. De Daniel Ivorra. Allí es venia de tot: menjar,roba,
perfums. Una tenda de les d’abans, antecedent dels actual supermercats, salvant
el temps i les diferències. Tenda coneguda popularment com “la botigueta” i que
molts de nosaltres encara hem conegut. I en darrer lloc la fàbrica de Joaquin
Doménech Herrero, que segur que també se la coneixia per algun nom popular,
però que desconec, on teixien mantes, producte que serà la base del posterior
desenvolupament econòmic del poble i també alforges, producte molt habitual en
la industria tèxtil d’aquell temps per
el seu ús i consum.
Actualment en l’economia de mercat un element fonamental és la publicitat. Per a poder col·locar qualsevol producte en el mercat amb perspectives d’èxit és imprescindible la publicitat del producte. S’ha de crear la necessitat per a poder vendre el producte. Ara vejam aquestos dos anuncis que apareixen en un programa de danses de 1940. En un d’ell una empresa de Benilloba (els Cortesos) oferta productes tan variats (diversificació de la producció) com són fils de cotó, sedalines i sodes (producte de moda en aquell temps). En l’altre, el Bar-Casino, el de la plaça de la font, oferta la seua varietat de begudes, així com entrepans i aperitius. Ah! també un excel·lent cafè amb llet i un immillorable xocolate.
Servisca esta
foto com a record de les nostres danses. En ella la tia Balbina i Pepet l’Esquilador,
dues persones molt balladores, de les que gaudien realment de les danses, de
les que en sentir unes notes de la xirimita els faltava el temps per posar-se a
ballar, de les que s’emborratxaven amb l’ambient de la plaça. Malauradament ja
és el segon any consecutiu en el qual, pel motiu que tots sabem s’han deixat de
ballar les danses. Al llarg de la nostra historia açò ha ocorregut en contades
ocasions i sempre per motius molt difícils i desagradables com va ser els
anys de la guerra civil i tal vegada en alguna altra ocasió amb motiu d’alguna
peste. Esperem que tot el so açò passe i
l’any que ve ens pugam veure altra vegada a la plaça amb el so de la xirimita i
el redoble del tambor, pugam comprar les bolletes de la rifa del mantó, o del
cuixot, gaudir de la imatge dels mantons i del retrobament de tots els
benillobers.
Fa uns dies per Facebook vaig
vore esta foto. De sobte vaig pensar “L’Alcoina de Dènia”! Perquè nosaltres dèiem
Alcoiana a tot aquell autobús que transportara viatjers. Aleshores La Alcoyana
era una empresa de transports que amb els seus autobusos i des de la seua seu en Alcoi intercomunicava molts
pobles de la província. Per Benilloba passaven dos línees: la de
Quatretondeta-Alcoi i la de Guadalest-Alcoi. Esta segona per l’estiu es
convertia en Benidorm-Alcoi, per allò del turisme. La primera, la de
Quatretondeta-Alcoi de matí feia el recorregut de Quatretondeta a Alcoi i
passava per Benilloba sobre les 8 del matí. A migdia feia el recorregut al
revés i passava per Benilloba sobre les 2.30h.
La de Guadalest-Alcoi de matí feia el recorregut de Guadalest a Alcoi i
per Benilloba passava un poc més tard, sobre les 8.30 h. i de vesprada retornava
passant per Benilloba a les 16.30h. A més, pertanyent a un altra companyia,
estava la línea Dénia-Alcoi, que de matí feia este recorregut i passava per
Benilloba sobre les 9 i de vesprada retornava sobre les 16 h. Esta tenia la
particularitat que passava per Cocentaina i acabava el seu recorregut a l’hostal
del Racó, mentre que les altres dues anaven directes a Alcoi i feien una
primera parada en la Plaça d’Espanya i la
segon en el seu garatge de l’Alameda. Les tres tenien la finalitat d’apropar a tots
els habitants dels pobles que recorrien al centre comercial i de servicis que
suposava Alcoi. A Alcoi s’anava a comprar
articles d’ús no habitual com podien ser roba, articles de ferreteria,
medicines, anar al banc, fer qualsevol gestió administrativa, visitar al metge
o al dentista, agafar un altre autobús o tren per anar a Alacant o Valencia.
També transportaven la il·lusió que suposava per a les persones visitar una
ciutat amb les seues tendes, aparadors, bars i tràfec de gent que no era
habitual en els seus llocs d’origen. La de Dènia apropava dos ciutats i
comunicava un nombre me elevat de pobles i a la vegada més allunyats com Castell
de Castells i ens permetia anar a Cocentaina on també podien fer-se certes gestions.
En aquells moments de poc tràfic, el pas de les alcoianes suposava moments de referència en el temps, el seu
soroll característic ens donava, a xiquets, homes del camp, dones en casa o en
el llavador, l’hora d’anar a escola o de sortir d’ella, d’esmorzar, de dinar, berenar o canviar de quefer. Poc a poc va anar
augmentant el nombre de vehicles particulars que ens permetia una major mobilitat
i en qualsevol moment, al temps que minvava el nombre de passatgers d’estes línees
de transport fins anar desapareixent una rere altra.
El cresol és un utensili
utilitzat per a fer o donar llum, consisteix en un recipient de llautó
degudament modelat per a contenir un combustible líquid (generalment oli)
i amb els cantons xafats per a que
puguen sostenir la metxa o ble. El funcionament era molt senzill: la metxa amb
contacte amb l’oli i amerada d’ ell el transportava cap a l’extrem que una
vegada encès mantenia constantment la flama. La metxa també es cremava encara
que molt lentament i cada cert temps calia extreure-la un poc. El recipient
tenia a un costat una prolongació de xapa acabada en ganxo que servia per a sostenir-lo
en la mà o penjar-lo a algun lloc. D’ús habitual a les vivendes abans de la utilització
de l’energia elèctrica el seu mot roman
en algunes frases fetes com:
-“Bona nit cresol,
que la llum s’apaga”. Quan una cosa s’interromp de manera sobtada.
-“Ser com oli en
cresol”. Per ressaltar l’oportunitat d’un fet o un acte.
-“No saber on es
penja el cresol”. Per a destacar la ignorància.
El
cresols ara resten com a records d’un temps passat o com a peces de museu
etnogràfic. Però crec que deurien tindre’ls presents i no oblidar-nos d’ells
per si no tardem en tornar a fer-los servir com a conseqüència dels darrers tropells
de les companyies elèctriques i l’evolució posterior que s’esbrina.
