Si busqueu per casa segur que en trobeu algun con aquest. Podria ser també d’un altre color: jo també els he vist amb el fons blanc o verd. Ara en desús, obsolet, oblidat pel fons d’algun calaix va ser molta utilitat en altres moments. El mocador mandadero, no sé si tenia algun altre nom, possiblement si, supose que per allò de que servia per a fer mandados, era habitual per al transport de roba en els anys 50i 60 del segle passat. El mocador desplegat se li col·locava la roba plegada damunt i després es lligaven les puntes oposades, primer unes i desprès les altres amb un doble nus. I per al transport s’agafava dels nusos o es passava el braç sota el nusos. Facilitava el transport de la roba evitant les arrugues. Les dones, eren normalment les que el portaven quan viatjaven. No tot el món disposava d’una maleta. També s’utilitzaven per portar la roba a fer algun arreglo a la modista o al sastre. Normalment per a coses de poc pes:peces de roba, cabdells de llana, retalls de tela... O tempora! O mores! Quins temps! Quines costums!
dissabte, 29 de gener del 2022
dissabte, 22 de gener del 2022
DONACIÓ I BENEDICCIÓ DEL SANTÍSSIM CRIST DE LA FE
La nit del 23 de Juliol de 1936 com a conseqüència del moviment revolucionari
que va seguir la sublevació militar del 18 de juliol va ser assaltada l’església
de Benilloba i totes les imatges, orgue,
mobiliari i objectes sagrats van ser cremats la plaça. Acabada la guerra i els
anys més difícils, poc a poc van restaurar l’església i restituint les imatges.
El diumenge de Rams, 30 de març de 1947, van beneir la imatge del Santíssim
Crist de la Fe, com podem llegir en este fullet commemoratiu de l’acte, i la col·locarien
en l’altar on la podem trobar actualment, en la segon capella de la part
esquerra de l’església. Esta imatge va
ser, com també diu el fullet, una donació u ofrena feta per un matrimoni piadós
del poble:Eduardo Garcia Ivorra i Matilde Reig Cardona.
dissabte, 15 de gener del 2022
LA EPIDÈMIA DE CÒLERA I EL PATRONAT
El 24 de novembre
de 1865 es va cantar a l’esglèsia de Benilloba un “Te Deum” en acció de gràcies
per haver-se acabat la epidèmia del còlera.
“Te Deum” que traduït vol dir “ A Ti Dios “ són les primeres paraules
d’un càntic de l’església catòlica originari del s.IV que es canta en ocasions de
gran relleu o en celebracions per donar gracies, per exemple en el
Vaticà es canta el 31 de desembre al finalitzar l’any, en la catedral de
Valencia el 9 d’octubre per commemorar l’arribada de Jaume I. I en Benilloba es
va cantar el 24 de novembre de 1865 per a celebrar el final del còlera. El
còlera és una infermetat infecto-contagiosa produïda per la bactèria “vibrio
Cholerae” que causa una forta diarrea
que pot conduir a la mort de la persona infectada en poques hores degut a una
ràpida deshidratació. Es transmet per l’aigua no potable o a través
d’aliments contaminats. D’ací que és habitual
que es produeixca en zones amb falta d’infraestructura de sanejament, o amb
falta d’aigua potable i en general amb zones on predomina la misèria com era la Benilloba del s.XIX sense una xarxa de evacuació d’aigües
fecals ni una xarxa d’aigua potable.
En Benilloba entre el 15 de
setembre de 1865, en que es produeix la
primera mort per còlera, i el 23 d’octubre hi ha un total de 13 defuncions per eixa
causa. En 29 dies es van produir 13 defuncions, quasi una cada dos dies,
d’elles 9 van ser dones i 4 homes. I per
edats afecta tant a gent major com a xiquets de mesos i joves de mitjana edat.
Considerant que era una infermetat que en poques hores podia causar la mort del
pacient i que no hi havia medicació ni remei per la infermetat lògicament es
produiria una onada de pànic en la gent, on tothom es preguntaria si ell seria
la propera víctima.
Este és el llistat de morts entre les dues dates ( la
data és la del dia del soterrar, la defunció es produeix el dia anterior per
l’obligació de mantenir el cadàver 24 hores):
|
1M.Rita Ripoll Martí |
D |
16-9 |
62 anys |
Cólera morbo |
|
2M.Francisca Cortes Cortes |
D |
18-9 |
54 anys |
Cólera morbo |
|
3Concepcion Garcia Vilanova |
D |
18-9 |
18 anys |
Tifus |
|
4M Asumcion Domenech Sanchis |
D |
21-9 |
25 anys |
Cólera morbo |
|
5Fco.Tomas Mullor Perez |
H |
21-9 |
11 mesos |
Calentura infantil |
|
6M.Magdalena Mira Camallonga |
D |
28-9 |
26 anys |
Cólera morbo |
|
7Fco Jose Ivañez crespo |
H |
4-10 |
20 mesos |
Cólera morbo |
|
8M.Fca Perz Cervera |
D |
6-10 |
62 anys |
Cólera morbo |
|
9Joa Ig Gadea Ortiz |
H |
7-10 |
5
anys |
Cólera morbo |
|
10M.Dolores Ripoll Garrigos |
D |
9-10 |
23 anys |
Cólera morbo |
|
11Josefa M.Mullor Domenech |
D |
9-10 |
16 mesos |
Cólera morbo |
|
12M.Dolores Mullor Domenec |
D |
12-10 |
32 mesos |
Cólera morbo |
|
13Tomás Paya Sempere |
D |
14-10 |
18 anys |
Cólera morbo |
|
14Emilia Borrell Jorda |
D |
16-10 |
32 mesos |
catarro |
|
15M.Rita Reig Guillem |
D |
18-10 |
69 anys |
Cólera morbo |
|
16Juan Bta Borrell Satorre |
H |
24-10 |
64 anys |
Cólera morbo |
El mateix any es produeixen un
total de 84 defuncions, quasi una cada tres dies. Les campanades a mort, entre
avisos i soterrars, se sentirien tots el dies. Les defuncions serien per
infermetats com : la pigota ( 6 casos), pulmonia (5 casos),tifus ( 4 casos), catarros,
febres...
Pocs dies després de la darrera
mort per còlera, el 3 de novembre de 1865
Vicenta Maria Garcia i Monerris amb la llicencia del seu marit Miguel Reig i Mira davant del notari Miguel
Ripoll i Picó cedeix la casa de la seua propietat situada en el carrer S.Josep
amb el nº 2 a l’Esglèsia Parroquial per a que s’utilitze com Hospital de pobres
malalts i asil de caritat, com
alberg de pobres veïns i transeünts. La
casa consta de dos pisos i tres trams coberts, valorada en 1000 reals.
Esta casa es la que sempre hem conegut
com Llar Parroquial o més popularment com Patronat i que si en algun temps es
va utilitzar com a hospital o alberg desprès ha servit per a impartir la
catequesis, com a escola, com a lloc d’oci per als joves, seu de Càritas,etc.
| De 1865 és també la xilografia de Francisco Laporta "SOTERRAR D'UN LLAURADOR A BENILLOBA" |
dijous, 6 de gener del 2022
LA NIT DE REIS
Passes,renou,murmuri,
de la gent que va baixant,
emocions contingudes,
nervis i tràfec com altres anys.
El sol ja s’ha post,
minva del dia la brillantor,
el moment arribarà
entre dues clarors.
De sobte el silenci
se senten els primers sons,
Notes d’una trompeta
acompanyen musicals acords.
Contesten des d’ací
sons més forts,
creix la il·lusió,
s’atropellen el bàtecs del cor.
Llums per la creu!
Torxes de flames enceses,
la sang s’accelera per les venes.
Ja s’acosten al pont,
fileres de llums de foc.
Un nen agafa la mà de la mare
i ella el mira, somriu, quin moment
de goig!
Sona la música,
el Reis van saludant,
les campanes comencen a tocar,
els patges desfilen endavant.
Majors, xiquets i grans
acompanyen al darrere,
tots a la plaça l’església!
és el bell instant.
La morralla no s’aguanta,
Miren,cerquen,escodrinyen…
No s’ho acaben de creure
el que els esta passant.
Les escales al balcó,
el nen que espera,
el regal que puja
d’esglaó en esglaó.
Quin goig reviure eixos instants!
d’il·lusió, alegria, entusiasme, esperança…
en els que s’obliden mals, penes,tristors
angoixes i dissorts.
I no tornarà fins
passat un any.
dijous, 23 de desembre del 2021
BON NADAL
Amb esta vista del poble des de dalt del Morro de la Serrella vos desitge " que mai us falte un somni pel que lluitar, un projecte per realitzar, alguna cosa per aprendre, un lloc on anar i algú a qui estimar"
dissabte, 18 de desembre del 2021
CARRER SANT JAUME
Endinsar-se per dintre teu és viatjar al passat .Contemplar-te pura poesia.
Estret, angost, íntim, curt, exigu, ondulant, sinuós, modest com la gent que l’habita.
Atzucac que mirant al migdia restes solejat, protegit del vent humit de llevant
i del gelat de tramuntana! Avui, il·luminat amb el colorit de les façanes i cobert
de la nova estora cal posar la mirada en cada casa, balcó, finestra. Vestit amb
noves portes, obert a noves gents. On estaran la gent que hi vivia? on els
xiquets que escridassaven? on el mots esvaïts? Fonda el Rosari, ca tio Angel, ca
tio Ruat... On esta el forat de la
façana per a que feren niu els teuladins? Els nous propietaris l’han llevat,
ignorant la seua presencia, desconeixedors dels seus cants, absents de la seua
companyia, orfes del seu veïnat.
dissabte, 11 de desembre del 2021
L' ESMORZAR DEL SOLDAT
Això era i no era en un temps ja
passat, quan al corral corrien les gallines i la palla es guardava al porxi com
de que menjar per al ramat, que va passar el que ara vos vaig a contar. En
aquell temps quan els joves complien el vint anys entraven en quintes, això
volia dir que entraven en un període militar, que prompte serien cridats a
files i anirien a un quartell, prop o llunyà de sa casa, on els
tocara en sort, a complir amb el servei militar que durava dos anys. I com a
tots, un dia li va tocar a Vicent Grau, el nostre protagonista, anar a un lloc
que no coneixia, ell amb prou feines
havia sortit del poble, on parlaven d’altra manera que un poc entenia però escassament sabia parlar,
on va arribar després de moltes hores de tren i
un vaixell per travessar el Mar. Melilla es deia el lloc i ell el
coneixia de sentir parlar a altres veïns seus que abans que ell també allí
havien estat.
Un dia, després de la diana i d’haver
desdejunat van formar al pati tota la companyia per encomanar-los les diferent
tasques. El capità al passar per davant de Vicent es va aturar i mirant-lo es
va dirigir a ell.
-Soldado Grau. Un paso al frente- I Vicent va pegar un pas endavant- Voy a darle un parte que usted debe entregar al Coronel a la dirección que yo le daré.
El capità li va donar un sobre
amb l’adreça que Vicent va agafar i es
va guardar a la butxaca de la xaqueta . Amb el fusell al muscle i al pas
militar va marxar per la ciutat cap l’adreça que li havien donat. Ja portava
caminant una estona quan va començar a notar unes rampellades de maldeventre.
Ell va continuar sense fer massa cas però a mesura que avançava el maldeventre anava a més, però ell
continuava com si res no passara. Seguia caminat i l’ assumpte es complicava,
no podia més. Necessitava fer de ventre i no veia cap lloc per alleugerar el seu cos. De sobte va passar
per davant d’una casa amb la porta oberta i cap a dins es va ficar. Ja no podia
més. Al fons de l’entrada el corredor girava cap a l’esquerra on començava una
escala per pujar als diferents pisos. I allí sota l’escala que estava més fosquet va deixar el fusell
arrimat a la paret, es va soltar el cinturó,es va baixar els pantalons i aponar-se i soltar el cos va anar tot al
temps.
En el mateix moment baixava un
veí per l’escala que al veure el fet va reaccionar amb rapidesa i agarrant el
fusell va encanonar a Vicent:
-No le da vergüenza! Que ha hecho usted? Ya está usted limpiándolo... O mejor cómase lo que
acaba de dejar i así aprenderá i no lo volverá a hacer! Això li dia mentre l’acaronava amb el fusell.
-Perdone, però es
que no me podia aguantar.
- Cállese... i empiece a comer.
Vicent va vore que aquell home no anava en
bromes i va començar a pensar en fer el que ell li deia.
-Venga...
que pierdo la paciencia.
Vicent després de pujar-se els
pantalons es va agenollar i baixant el cap, sense pensar ni mirar va començar
la tasca que li encomanaven. Amb la llengua fora, el nas tapat i el ulls
tancats anava assaborint allò que feia poc, amb tanta gana, havia soltat.
Ja en portava quasi la meitat
quan el veí ja s’havia relaxat i un poc
penedit li va soltar:
-Ya has comido bastante. Supongo que has aprendido la lección. Toma tu fusil i sigue tu camino.
Aleshores Vicent
agarrant el fusell i dirigint-se cap a l’home, el va acaronar i li va dir:
-Ahora le
toca a usted, empiece a comer lo que queda.
-No se atreverá.
-No? Agáchese i empiece- i
li va arrimar la punta del fusell
al costat- Venga.
L’home veient que la cosa anava
en serio no va vore altra que ajupir-se i continuar la tasca inacabada.
Vicent quan ja no restava res es
va acomiadar i va continuar el seu camí per complir l’ordre que li havien donat.
L’home va restar enfadat, pensant en la venjança. I
no li se va ocórrer altra cosa que anar al quartell militar a presentar les
seues queixes a les autoritats. Així és com es va presentar per la vesprada al
quartell i va contar el que li havia passat al capità. Este indignat pel que
havia fet un dels seus subordinats li va dir:
-Usted sería
capaz de reconocerlo entre todos los soldados.
Amb la resposta afirmativa del
home el capità va ordenar al corneta que tocara a formació. Aleshores tot el
soldats del quartell sortiren al pati on van formar. El capità i l’home van
desfilar per davant de la formació a pas lent al temps que l’home ofès anava
fixant-se un per un en tots els soldats.
Va arribar un moment en que
l’home es va aturar mirant a un.
-Este es el soldado.
-De un paso al
frente- va ordenar el capità.
I Vicent va avançar
un pas.
-Soldado
Grau: usted conoce a este señor?- li
va preguntar el capità.
- Como no lo voy a conocer? Si esta mañana hemos almorzado juntos!
I Així acabava la història quan
a mi me la van contar. La resta calia imaginar-se-la a gust de cadascú.
Acabarien rient-se tots els presents? El soldat seria arrestat? L’home restaria
satisfet o eixiria mes enfadat? No calia saber el final, era una més de les
milers d’aventures que els joves vivien
al seu pas per la vida militar.