PLOURE AMB CONEIXEMENT

      Des del dilluns hem tingut uns dies de boires i pluges. Però estes pluges semblen que ha caigut bé. Ha plogut a intervals, però de forma moderada i encara que s’han arreplegat uns quants litres, no massa, esta pluja ha segut beneficiosa per al camp ja que al ploure de forma moderada l’aigua es filtra pel terreny i no va directament al riu, regant els camps i alimentant aqüífers. Per això podem dir que ha plogut amb coneixement. Ploure amb coneixement és una frase feta que utilitzem per a referir-se a que plou moderadament i de manera continua. També podem dir que ha segut un temporal el que hem tingut estos dies per a diferenciar-lo de les tronades ( que es quan plou de forma torrencial acompanyat de llamps i trons).

OLIVERES MIL·LENARIES

Olivera amb quatre troncs.

          L’olivera com al majoria d’arbres consta de les següents parts: arrels, tronc, branques i fulles. Però a més té una part característica seua que es la panna ( peana en castellà) que es la part que està entre el tronc i les arrels. Està panna unes vegades està colgada a terra, en altres  la part superior sobreïx per damunt terra i unes  altres vegades presenta forma de casquet esfèric oberta per una part i buida en l’interior originant una espècie de cova de diferent grandària. Lògicament està panna augmenta de grandària amb l’edat  i de vegades d’una mateixa panna surten diversos troncs que  ens anuncia la longevitat de l’arbre. Ací vos presente unes quants oliveres, totes  molt velles, pròximes unes d’altres i que no sabria dir l’edat d’elles, perquè no soc un especialista en estos temes, però de segur que poden estar pròximes al  miler d’anys.

Olivera amb una panna oberta per dins.

Olivera amb cinc troncs

SHUBASTADOR

 

                   Esta foto ens mostra a Joaquin Domènech Colomina en 1941 venen la seua mercaderia(generalment mantes) en Fuentesaúco, un poble se Zamora, a més de 600 Km de Benilloba, acompanyat d’un ajudant  (del que desconec el nom) que esta a peu de terra i vestit amb el guardapols. Estan subhastant, una particular forma de venta ambulant en la qual moltes persones de Benilloba s’han guanyat la vida durant quasi tot el S.XX. Amb un camió,carregat fins la baca, dos homes, un conductor i un ajudant, corrien per diferents llocs de Espanya oferint els seus productes. El sistema de venta consistia en arribar a un poble buscar un lloc prou concorregut o freqüentat per instal·lar-se-hi, després  conseguir atraure l’atenció dels vianants, i per açò cada subhastador tenia la seua pròpia tècnica ( amb la paraula, oferint productes llamatius,etc). Una vegada reunit un grup nombrós de gent començava la subhasta: s’oferia una manta a la que posava un preu fixe i després anava afegint altres de diferents característiques fins a completar un lot. Tot per el preu inicial. D’esta manera es donava la imatge de que al preu del primer producte el comprador n’adquiria uns quan més. Eren les ofertes de l’època.

                Bé per la falta de treball, per necessitats econòmiques o per necessitat de donar eixida als productes d’una industria tèxtil artesanal, este tipus de venta va anar creixent la llarg de tot el segle. Van ser molt els Benillobers els que la van practicar i  que també implicava un determinat tipus de vida que els va dur a recórrer tota Espanya fins als llocs més amagats, incloent també les illes.

ANELLES

 

    

    Recorrent el poble he arribat a trobar fins a 27 anelles en les façanes dels cases, vestigis d’un passat no molt llunyà. Estes anelles eren utilitzades per a lligar els animals (matxos o muls,mules i ases) a la porta de casa per aparellar-los( es a dir per a posar-los l’albarda i en el seu cas la sària o els anganells) a l’eixir de casa i carregar-los o  descarregar i desaparellar-los a l’arribar. També eren lligats quan  l’amo havia de deixar l’animal per un temps per a fer qualsevol cosa. Era l’equivalent dels aparcaments actuals sols que salvant el temps i els canvis en els mitjans de transport.  Ara resten oblidats com una curiositat tendint a desaparèixer encara que molts es conserven per la seua reconversió com a sostenidors de les bosses de brossa per a que estes no siguen destrossades pels gats, gossos ... atrets per les restes de menjar.

 

 De vegades tan sols era un ganxo clavat en la paret.

Tan sols hi ha un cas d’una pedra amb un forat, feta a propòsit o siga una pedra treballada i clavada en la paret.

NIT DE REIS

 

    Els astres van guiar als Reis fins a Benilloba. La nit es va omplir de llum, música i color. La impaciència i la il·lusió de la xicalla i els no tan xicalla  va ser vessada  per la materialització dels desitjos. L’alegria  es va estendre per la faç de Benilloba. Un any més hem complit amb la tradició.

BON NADAL I FELIÇ ANY 2023

     Amb esta imatge vos desitge unes Bones festes i un 2023 on vegeu complits tots els vostres desitjos

ELS PLORS DE MARIETA

 

                Diuen els vells del poble que açò va passar fa ja molt de temps. Allà baix, al riu, hi havia una font que li diuen la font De Retor.. Abans la font estava  a esta part del riu encara que el naixement estava a l’altre costat dintre d’un alcavó. Però hom havia construït una canonada  que soterrada travessava el riu  per a sortir pels dos  xorros  de la font que s’havia fet a este costat del riu. Fins ací baixava la gent del poble  a carregar aigua sense tenir que creuar el riu. Al bacinet  on queia l’aigua solien beure els animals a l’anar o al tornar de la seua tasca als bancals.

                 Els xiquets del poble, quan feia bon temps, solien baixar a jugar al riu: entraven al riu, feien bassetes, agarraven cullerots o granotes, peixos  i també solien agarrar teixidors, estos es desplaçaven amb rapidesa per damunt l’aigua sense enfonsar-se i al agarrar-los amb una mà i tapar-los amb l’altra cantaven: teixi, teixi...dor n’entra un i n’ixen dos. I efectivament a l’obrir les mans n’apareixien dos. I allí passaven les vesprades fins les postetes de sol.

                Un dia anava per allí Marieta, tota sol, esperant veure alguna amigueta quan un carro que venia de Benifallim va creuar el riu i l’animal que l’arrastrava que devia vindre eixeregat i el carreter no l’havia deixat parar per beure dintre del riu és va dirigir cap a la font per beure en el bacinet on queia l’aigua. Marieta amb  la curiositat que li va despertar el carro i l’animal es va dirigir cap a ell per a veure’l. Allà va que sense saber com, o bé perquè l’animal estava  cansat o bé perquè el terreny feia un poc de costera o per les dues coses a la vegada que el carro se’n va anar cap arrere i Marieta no se’n adona a temps per apartar-se, la roda dreta la va tirar a terra  al temps que li va xafar una cama, restant atrapada baix la roda.

                El carreter quan ho va vore es va tirar a ajudar-la però veien com estava atrapada es va dirigir cap a l’animal i agafant el ramal i estirant el va fer moure. Al menejar el carro  va quedar lliure la cama destrossada de Marieta. La sang brollava amb força i  la Marieta plorava amb gana. El carreter va agafar una manta de dintre del carro i la va enrotllar a la ferida apretant-la per detenir l’hemorràgia. En un grapat la va tirar dalt del carro i ràpidament va pujat i va animar a l’animal per a que marxara. Van pujar a la carretera i és va dirigir cap Alcoi. En Alcoi va cercar un metge que coneixia per a que intentara curar a Marieta.

                En el poble al fer-se tard   i veure  que la xiqueta no tornava a casa, els pares van eixir a buscar-la. Van recórrer tots els carrers preguntant a la gent si l’havien vista, baixaren al riu, van pujar a les eres, però res, ningú sabia res de la Marieta.

                En Alcoi el metge va intentar curar-li la cama, detenir la hemorràgia  i arreglar els desperfectes. Però allò semblava complicat i tenia els risc d’una infecció.

                Al poble, els pares desesperats no sabien que fer. La xiqueta no apareixia per cap lloc. Tothom havia eixit a buscar-la, però res.

                Passats uns dies, el metge va veure que la ferida no millorava i va aconsellar al carreter a que anara a València a buscar algun metge que la poguera ajudar. El carreter, que no s’havia separat en cap moment de la xiqueta la va agafar i cap a València que se’n va anar. Ací els metges tampoc pogueren fer gran cosa i la xiqueta va empitjorar, li va pujar la febre, els dolors eren insuportables fins que un dia Marieta va faltar.

                Els pares, al poble, després de tant de dia sense saber-ne res de Marieta, estaven abatuts, no feien altra cosa que plorar havent perdut l’esperança de tornar-la a veure.

                El carreter, trist com estava, amb molta pena i dolor pel que a la xiqueta li havia passat no sabia que fer amb el seu cos fins que li se va ocórrer el portar-la al seu poble per a soterrar-la. Una nit fosca va dur el cos de la Marieta al poble i en una horta prop d’on havia passat el succés la va soterrar.

                Eixa mateixa nit els pares es van despertar al sentir el plor d’una xiqueta.

-Maria has oït  plorar una xiqueta?

- Si, estava dormint i un plor m’ha despertat. Semblava el de Marieta.

                Ràpidament  es van alçar  i van córrer tota casa buscant algun indici de Marieta. Van mirar les habitacions, els armaris, van pujar al porxi i esquadrinyar tots els racons,van baixar al seller, al corral, però res van vore.

                Els plors nocturns, a partir d’eixe dia, no faltaren cap de nit. Unes vegades més forts, altres com en la llunyania. I els pares, sense perdre l’esperança, seguien buscant per tota casa però res no veien.

                El carreter, a conseqüència de l’accident i l’esglai de la desgràcia va caure malalt. No s’ho podia llevar del cap, pensava contínuament en la xiqueta, no suportava la pena i poc a poc anava consumint-se, perdent les ganes de viure. Veient ja un final proper va pensar en confessar-se i descarregar tota la seua pena. Al confessor li va contar tot el que li havia passat, la desgràcia de l’accident, el seu esforç per curar-la i el trist final de la xiqueta i també on estava  soterrada Marieta. Va rebre el perdó i amb la seua ànima alleugerada, pocs dies després, va faltar.

                 Els pares estaven desesperats  de sentir els plors totes les nits, sense poder trobar a Marieta ni una solució que els donara la pau. Aquella amargura no es podia aguantar.

                Un dia va aparèixer per el poble un rector que  preguntava als veïns per uns pares  que hagueren perdut  una filla. I de seguida l’encaminaren cap a la casa dels pares de Marieta. Quan va arribar a la casa es  va presentar i els va comunicar que venia a donar-los una trist noticia. Els va contar tota la història tal com li l’havia contat el carreter, revelant-los, a més, el lloc on estava soterrada. Els pares acompanyats per familiars i amics  van anar a l’horta que els va indicar el rector i després de cavar un poc on el rector havia senyalat van trobar el cos de la Marieta.   

                La dugueren a casa i li van fer un vetlla com calia i al dia següent la missa i la soterraren al cementeri com Déu mana. I mai més van tornar a oir aquell plor de la xiqueta que els trencava el cor.  La maria va descansar al lloc on calia, els pares van viure amb molta pena però amb el descans de saber que havia passat i el tenir un lloc on anar a plorar-li.

                Esta història me la va contar Matilde Ripoll (La Llorossa).