Finalitzant el mes de maig com
estem, m’ha vingut al cap que este més
ha segut tradicionalment un mes de bodes, són moltes les parelles que és casen
arribat este temps: no sabem bé si es per el canvis que produeix la primavera,o
perquè fa millor temps per a estos esdeveniments, allunyats de el calor de l’estiu
o el fred de l’hivern... Però no es de les bodes habituals del que vaig a
parlar i entenc habitual per les parelles de nuvis que es casen per primera
vagada. Sinó d’aquelles bodes que hui en dia no són tan freqüents o millor dit, quasi excepcionals, perquè els avanços en l’alimentació i, millor encara, en la
medicina han permès un descens dràstic
de la mortalitat: la boda d’un vidu. Fins fa unes dècades la figura de la
persona vídua o vidu era molt habitual, i sobretot vidus perquè eren moltes les
dones que morien durant el part o com a conseqüència d’aquest per algun tipus d’infecció.
En una societat tradicional on la tasca assignada a cada membre de la parella
estava mot definida
( Hem de
deixar al marge les idees o corrents ideològics que predominen ara i evitar
qualsevol judici): l’home era l’encarregat de portar un sou a casa, uns
ingressos econòmics o els aliments necessaris per sobreviure mentre que les
dones eren les encarregades de les tasques de la casa a més de l’atenció als
fills. En esta situació el que faltara un membre de la casa, home o dona, suposava
un agreujament de la situació familiar, posant en perill la pròpia subsistència
i la dels fills. El pare o la mare, tot sol,tenia molt complicat el poder
seguir endavant: si era el pare, no podia treballar de sol a sol, com aleshores
es feia i a més preparar el menjar, o llavar la roba, o tenir cura dels fills.
Si era la mare, mal tenia la subsistència
sense un mínim d’ingressos.
Per estos motius més, que per
sentiments, era que les persones vídues es tornaven a casar i en la majoria de
els cassos es tractava de matrimonis arreglats directament o a través d’intermediaris.
I a més, moltes vegades sense deixar passar el temps habitual del dol, sense
festeig i de vegades de forma amagada, en la matinada quan tot el mon descansava i
no hi havia ningú pel carrer. A fi de que quan la gent s’assabentara ja estava
el fet consumat. De tot açò va nàixer un costum ja desaparegut i del que vull
parlar : L’ASQUEIAO, com diguem nosaltres o l’esquellotada com diu el vocabulari mes culte. En que
consistia? Quan es sospitava o s’enteraven de que es casava un vidu, les nits
anteriors a la boda, els amics o coneguts, sempre homes, anaven en colla armats
amb instruments de fer soroll: llaunes,esquelles, picots,etc. per la nit, a la
casa on vivia el vidu i allí restaven fent soroll fins que el afectat es
decidia a obrir-los la porta i convidar-los. El soroll era fort i esfereïdor a
fi de molestar el mes possible als habitants de la casa així com per a alertar
als veïns del poble. S’havia de deixar ben patent davant la societat que un
vidu es casava. La duració de l’esquellotada era variable, podia durar una nit perquè
a l’afectat li molestava o volia acabar prompte amb la difícil situació o uns
quant dies si no volia beneficiar amb la convidada als esquellotadors.
En esta tradició, ara ja
desapareguda en el poble, podem distingir dos interessos ben diferenciats en el
que crec que devem buscar la seua explicació: el primer seria les ganes de
festa de la gent, que en un poble amb tota la seua monotonia i amb la falta de
esdeveniments per a celebracions, este era un motiu per fer festa i trencar amb la rutina. I el
segon, que estaria, a més, encobert i relacionat amb les creences i supersticions, molt
habituals en estes societats endarrerides. Es tractava d’allunyar l’esperit del
consort difunt. Feia poc temps que havia faltat la dona i el seu esperit o al
menys el seu record encara estava present. Amb este esvalot de gent i soroll es
pretenia allunyar-lo o avisar-lo de que
la societat recolzava este nou matrimoni.
