dissabte, 29 d’abril del 2023

LA CANAL DE LA TEULERIA

 

La Canal de la Teuleria formava part de la sèquia del rec del Llibrellet, també anomenat de l’Olivaret o de l’Algepsar. Este rec agafava l’aigua d’un assut que es feia exactament baix del pont i que la derivava  cap a la sèquia que anava per la ribera dreta del riu  regant les hortes d’este costat  fins a les penyes del Salt. Per travessar el fons d’Agustí es va construir esta canal  que circulava per damunt de 5 arcs de mig punt i un mur de pedra fins arribar a l’altre costat. Tota ella estava construïda de pedres o cudols de riu de forma irregular. Fins i tot els arcs estaven construïts amb este tipus de pedra encara que per a tal finalitat s’utilitzaven les pedres mes planes i tan sols algunes estan treballades per alguna de les cares abans de col·locar-les. Un exemple  d’arquitectura popular. L’abandonament d’este rec i  el posterior rebliment del fons d’Agustí amb escombraries feren que les avingudes d’aigua acabaren destrossant la canal. Un exemple més d’oblit i abandonament cap al nostre patrimoni.







divendres, 21 d’abril del 2023

L' ALMUD

 


En la foto podem vore tot un joc de recipients per a la mesura. De dreta a esquerra tenim: Almud, mig-almud, quarteró i la mesureta. Almud ve d’una paraula àrab al-mudd. El Almud era una unitat de mesura ja en desús que  s’utilitzava per  al gra. I equivaldria a 3.5 o 4 kilograms, segons el tipus de gra que mesurara. L’equivalència es orientativa perquè quan es mesurava en este recipient lògicament no existia la mesura en Kg. El mig-almud equivaldria, com el nom indica, a la meitat de l’almud, el quarteró a la quarta part i la mesureta a la meitat del quarteró  o l’octava part de l’almud.


dissabte, 1 d’abril del 2023

PARDAMUN/PARDAVALL

 

Estes paraules no les he trobades al diccionari, així i tot son dues paraules que nosaltres les hem gastat habitualment. Tal vegada siguen localismes, i sols les utilitzem nosaltres, però amb més motius pera tenir-les com a pròpies i seguir utilitzant-les per a que no es perden. I per quin motiu? Per a conservar la riquesa del nostre vocabulari que és l’expressió més gran de la nostra cultura. Estes paraules estan formades amb la contracció de altres dues: PART+DAMUNT i PART+DAVALL. Amb el seu ús habitual es tendeix a economitzar i ometre  lletres per fer un llenguatge col·loquial mes fluid. I  en quant al significat d’estes paraules, és molt senzill: per a parlar del nostres veïns més propers, els de la casa del costat, diferenciem els de la PARDAMUN, que són els que viuen a la casa del costat que es considera que esta un poc més elevada i els de la PARDAVALL, que viuen a la casa del costat a un nivell inferior. Així diem els veíns de la pardamun i la casa de la pardamun i els veïns de la pardavall i la casa de la pardavall.

 

 

 

divendres, 24 de març del 2023

LA CASA DELS IAIOS

Casimir és un amic polifacètic i gran amant de les nostres tadicions que descriu la casa dels seus iaios. Com m'ha semblat una descripció molt encertada del que serien les cases dels nostres pobles de fa uns 60 o 70 anys cap arrere la puge al meu blog per a qui tinga el gust de llegir-ho.


LA CASA DELS IAIOS DE CASIMIR

La meua àvia Elena i el meu avi Casimir vivien en una casa amb tres plantes.

En la primera només entrar, a la dreta, estava l'habitació de les persones majors.

El terra de la casa era de terra. Vullc dir que no tenia, mosaic, rajols, tavons...El terra era de terra.

De seguida venia el menjador amb el fumeral i la cuina.

En la cuineta n' hi havia un banquet per a posar els dos llibrells per a escurar amb l' aigua que portaven de la font.

En un altre banquet es tallaven verdures i carn a l' hora de preparar els menjars

No!

No!

No tenien poal d' escombreries!

Les botelles de llet eren retornables.

L' arròs, el sucre.. es compraven a la botigueta. El tio Vicent " El botiguero" tenia sacs, pesava i posava el sucre o l' arròs en caputxos de paper. La iaia reutilitzava eixe paper.

El menjar que sobrava tenia acceptació al corral, els gats els ossos, les gallines les molletes, els conills, les peladures, les oronelles, els mosquits, granets d' arròs....res no sobrava.

El plàstic?

Això qué és el plàstic?

Coneguem i usem l'espart, la boga, el vímet, els joncs, els ullols, la sarga..

El plàstic no....... és alguna beguda? .

L' excusat era on feiem les necessitats majors.

Era un bassalet amb una fusta al damunt.

Eixa fusta tenia un forat de la mida d'un cul gran.

Posàvem el cul , ..........- em i amb un espigò ens el torcàvem.

I eixe bassalet anava omplint- se fins que el meu iaio li deia a mon pare :

- Casimiret, està ple! Demà matí a les quatre!

- Sí, pare!

I a les quatre i deu Casimiret feia clots al bancal d'oliveres de la família, a tocar.

I el meu avi amb un carabassot omplia el cànter boca ampla, se'l posava al llom i l' abocava al clot que havia fet Casimiret.

A les huit havien acabat i els dos anaven satisfets al llavador s' arromangaven de cames i braços, s' ensabonaven amb una de les pastilles de sabó que feia iaia Elena i...

En arribar iaia Elena tenia damunt taula quatre trossos de llomello d'orsa, una ensalà d'alficòs, tomaca i ceba i una bona qüerna de pa que ahir va pastar.

Com en totes les cases de Terrateig els meus iaios tenien al menjador un armari empotrat en la paret anomenat " alacena" per a posar, coberts, plats, gots. Elena li posava unes puntilletes i quedava una alacena molt bonica.

Elena guisava amb foc. Posava la cassola damunt d' un trespeus, encenia el foc i l' atiava.

A l' hivern feien mitja vida a vora la xemeneia. Per a reviscolar el foc els iaios tenien un potet amb sofre i una cullereta de fusta , una trompa de canya foradà i un ventall d' espart.

Recorde el canterer amb les botiges i el cànter.

Per a enllumenar només n' hi havia una perilla al sostre forrada amb paper de seda de colors. Elena quan venien Festes d' Abril canviava els papers. Eixos dies amb calç pintava i desinfectava la casa.

Menjador adins, separat per una porta, estava el corral. Allò era l' harca de Noé! .

Conills, pollastres, gallines, conills d'índies, la cabra que bona llet donava....i al fons el matxet de llaurar i la porquera per a criar un bon porc per a tenir carn i embotit per a gran part de l' any.

Ara anem a pujar l' escala, però abans mirem el rebostet que tan bé van idear els obrers de l' época.

Com que baix de l' escala queda un gran buit van fer escudellers i posar una porteta. A allò li van dir rebost.

Al rebost es guarden cassoles, salmores, verdures, la gerra d'oli...

Quasi ningú sap que eixe lloc es diu rebost i la gent més moderna li diu despensa.

Eixes persones no mengen mai pernil ni cuixot, sempre mengen jamón.

Bé, pugem dalt. Dalt pujaven els que millor cames tenien que eren les meues ties i mon pare.

Els matalassos eren de llana i les mantes també.En casa dels meus iaios mai van tenir estufes elèctriques ni de gas.No podien comprar els aparells ni pagar l' electricitat.

L' habitació més calenta era la de ma tia Elena i ma tia Isabel. La xemeneia passava entremig de les dos capçaleres.

Tenien una tercera habitació per si venia algú de la família. Ma iaia allí tenia una Singer i feia pantalonets, faldetes i de tot amb la tela que li comprava al robero Isidro que venia cada mes amb la DKW a vendre des de Rótova.

Anaven vestidets amb la robeta que feia ma iaia Elena.

Anaven a la moda Elena! La roba durava fins que es trencava. I quan es trencava algunes voltes s'apedaçava.

Pugem dalt?

El daltdemésamunt!

El feien servir molt!

Penjaven els pernils i els embotits de la porquejada, tomaques, nyoretes..

Deixaven la collita de fruits secs, blat, civada..

Criaven cucs de seda sobre canyissos i fulles de morera per a vendre els capolls i traure uns dinerets.

La palla i les garrofes i l'herba alfaç també la guardaven daltdemésamunt i per un forat que anava des de la pallissa al pessebre del matxo, el iaio , enviava un manoll de palla i un grapat de garrofes cap avall.

El matxet donava les gràcies renillant!

dissabte, 18 de març del 2023

CORTINES DE BALADRE

 


 Actualment ja no es veuen per el poble estes cortines de baladre però fa unes dècades si que n’hi havia moltes en les portes i finestres de les cases per evitar que passaren les mosques. Estes cortines es feien aprofitant un recurs natural i pròxim: el baladre, que era fàcil de trobar per les vores del riu. El sistema era molt fàcil i qualsevol podia fer-se una cortina de estes característiques. Les branques del baladre després d’haver-les desfullat es tallaven a trossets de 8 o 10 cm. de llargària. Després amb una agulla i amb fil ( prou resistent com era el fil de palomar) es passava per la medul·la del baladre, un canut  darrere d’altre fins a completar la filera. Les fileres anaven enganxades a una barra de fusta transversal que tenia la llargària de la porta o finestra que hi havia que cobrir. S’havia de tenir la precaució de rentar-se les mans després de manipular el baladre per el seu efecte tòxic o bé bullir els trossos de baladre per a que perdera el seu efecte tòxic.  Una forma  artesanal i sostenible de fer cortines


dissabte, 11 de març del 2023

SANTÍSSIM CRIST DE LA FE



 

     Esta estampa es un record de la festa que es va fer  el 30 de març de 1947 (diumenge de Rams) per a beneir la nova imatge del Santíssim Crist de la Fe  que anava a col·locar-se   en el nínxol que hi ha damunt l’altar en el lateral esquerre de l’església.  La imatge va ser sufragada per el matrimoni format per Eduardo Garcia Ivorra i Matilde Reig Cardona.  Com a conseqüència de l’incendi i destrucció del 23 de juliol de 1936, als cinc dies d’iniciar-se la guerra civil, van desaparèixer imatges, ornaments, objectes sagrats i arxius. Posteriorment  l’edifici va ser utilitzat per a altres fins. Acabat el conflicte escomençarà una reconstrucció i reposició progressiva d’imatges.