Continuem el joc.Està imatge crec que es més coneguda:
1.On la localitzem?
2.Que és?
Animeu-se a participar i dintre d'una setmana la solució.
Corretgeta descoberta
Esta imatge la trobareu en el camí que baixa al riu i que arranca de la carretera entre el Molíi la gasolinera
Efectivament es un aqüeducte, o més be les restes del que va ser un aqüeducte, i que els nostres avantpassats l’anomenaven com la canaleta(perquè canal sols n’hi havia una era la que creuava el Barranc de Cuixot).Esta zona era anomenada com Partida de la Canaleta. Esta canaleta servia per a quel’aigua d’un braçal de la sèquia de Solana travessara el barranquet de Petrosa i continuara per l’actual carreteraregant les hortes que hi haviafinsbaix de almàssera. A principis del segle XX es va obrir la carretera per on passa actualment fent desaparèixer totes les hortes. La canaleta va caure en desús i el temps va fer la restafins quedar els tres arcs que s’hi veuen.
No és carrer de pas, ni és de passeig,és de reixes i ferrats.Des d'un nínxol,al fons,un diminut S.Agustí l'aguaita. Retronen entre nues partes veus amb música de subhastadors, en el seu retorn, després de llargs viatges carregats d'aventures i facècies. S'escolten, encara, converses de fabricants en el seu trapig de negocis. Al temps,uns xiquets fora de tot,juguen asseguts en la vorera.La mestressa entra llampant cap a casa.I el santet,des d'allí dalt,tot ho contempla.
dissabte, 7 de maig del 2011
Busquem!!! Vull plantejar-vos un joc: la imatge de dalt , de segur que l’heu vista milers de vegades. Vos plantege dues qüestions: 1. En quin lloc del nostre poble es troba 2. Quina explicació doneu a estes senyals. Animeu-vos a contestar i dintre d’una setmana donaré la solució.
Corretgeta descoberta
Estes petjades en la pedra les podeu vore, i de fet segur que les heu vist moltíssimes vegades, en un lloc poc amagat i molt accessible: dintre de la plaça de l’església en el pilar on es recolzen les arcades antigues de l’Ajuntament.
No penseu que són senyals de ritus esotèrics,ni que estan fetes per cap extraterrestre, més bé són cosa de xiquets. Dons eren xiquets els que,en altres temps, jugaven a la trompa o a ballar la trompa,com solia dir-se. I tota trompa té un eix, sobre el que roda, que consistia en un clau que acaba amb una punta més o menys arrodonida i que pel fet de caure amb força a terra es reblava. També es jugava a un joc que consistia en tirar la trompa contra altres que estaven pagant dintre d’un rogle, intentant trencar-les o encletxar-les al temps que havia de rodar, i si no rodava queia al rogle,per a que els demés afinaren la punteria. Per tot açò calia tenir una punta ben afilada. I els xiquets que feien? Aleshores buscaven un lloc proper i adequat per afilar-les: els carreus de pedra de les façanes. I amb moviments rectilínies de dalt a baix, i a la inversa, afilaven els claus de les seus trompes. Amb el pas del temps i el continu arrossegament resultaven estes marques verticals. També es feia amb moviments circulars que donaven com a resultat estos forats redons. De senyals com estes n’he vist en alguns llocs pel poble,de segur que d’ara endavant qual entropesseu en elles s’hi fixareu. Així ho he sentit contar. Curiós! Veritat?
Al sortir de Benilloba cap al Nord en la zona denominada les Forques s’agafa el camí de la Teuleria que descendeix cap al riu. Un poc abans d’arribar-hi, però endevinant-lo allà al fons, girem per un camí a la dreta que després d’una volta molt pronunciada travessa la desembocadura del Barranquet d’Agustí al riu Penàguila que transcorre enfonsat uns quants metres més avall. Seguint pel camí i travessant l’Algebsar ja s’intueix un canvi en el paisatge que apareixerà de sobte, amb tot l’impacte visual que produeix, després d’travessar una penya per una senda estreta, i abocar-se al tall que ha obert el riu en la roca per seguir endavant: és el Salt.
En realitat, el que primer veurem serà el canó que el riu ha tallat en aquest material dur al llarg de milers d’anys per facilitar el seu pas a l’esglaó pel qual caurà l’aigua per continuar el seu camí. A tot el conjunt del paratge natural nosaltres, els de Benilloba, l’anomenem el Salt.
Amb aquest escrit vaig a fer un estudi geogràfic d’ aquest paisatge, en el que analitzarem diferents característiques com seran: els aspectes físics, en el que veurem els materials que el componen i les formes que ha originat l’acció de l’erosió sobre ells. Després analitzarem un poc quina és la vegetació que pobla aquest indret. I en darrer lloc els aspectes humans, es a dir, com ha actuat l’ home sobre aquest espai buscant el seu benefici i com aquesta acció l'ha modificat.
Aspectes Físics:
Des del punt de vista físic direm que aquest paratge està format per un aflorament de roques calcàries dintre de la Vall del riu Penàguila. Esta vall i la seua veïna la del Seta estan excavades entre dipòsits molt potents d’ argiles i sobre tot margues, (que és el que nosaltres coneixem com a tap) d’origen terciari i quaternari. Estes valls estan rodejades per les serralades del Sistema Subbètic, que alçades en la era Terciària amb l’orogènia Alpina i que amb una direcció predominant SW-NE venen des d’ Andalusia fins a endinsar-se en la mar per els caps de la Nao i S. Antoni. El material predominant d’ aquestes serres es la roca calcària. Esta vall del riu Penàguila queda tancada al S. per la serra d’Aitana i la serra de Benifallim, al W per la Serreta, al E. per la Serrella i al N. s’ obrí de forma natural cap la vall que forma el riu d’ Alcoi amb la única interposició natural que suposa l’aflorament de roques calcàries que son les Penyetes del Salt.
El riu, seguint el seu curs, a l’entropessar amb aquesta muralla ha actuat sobre ella tallant-la i modelant-la, donant com a resultat aquest paratge característic. La situació actual es un relleu de tipus Càrstic. Aquest relleu Càrstic es el resultat de
l’ actuació de l’ aigua sobre les roques calcàries.
L’ aigua, amb l’ajuda del Co2 que transporta, dissol de forma lenta però continua els carbonats de calci que formen la roca. Aprofitant les línies de fractura o diàclasis, els plans d’ estratificació i altres punts de debilitat de la roca, l’ aigua
s’ infiltra per dintre d’ella i va dissolent-la poc a poc. La conseqüència es el paisatge tal i com el veiem hui. En ell podem distingir formes característiques del relleu Càrstic:
1er. Punts d’absorció de l’aigua: es el que s’ anomena sumider. Més bé, el que hi ha, és un sumider fòssil, es a dir, que hui no funciona com a tal però si que ha funcionat com a punt d’absorció d’ aigües superficials en un moment en que esta zona no hi havia una eixida natural de les aigües. Aquest sumider seria la cova que diem Cova de les Penyes del Salt en la part de solana de les penyes. Per ella penetraria l’ aigua que conduïda per galeries soterranis eixiria terres avall. És pot saber que esta cova ha segut un sumider en altre temps comparant-la en altres coves que actualment funcionen com a tal i que presenten unes característiques similars.
2on.Zona de conducció de l’aigua. Que en aquest cas seria de conducció superficial de l’aigua i que seria l’ impressionant canó que travessa el riu abans d’arribar al Salt.Com s’ha format? L’ aigua del riu, aprofitant els badalls i fractures de la roca, s’infiltra per ells i va dissolvent el carbonats i arrossegant-los. Pel temps els badalls han anat eixamplant-se, en un procés de milers d’anys, fins formar el canó actual, de parets quasi verticals pel fons del qual transcorre el riu. Una forma característica és el toll o marmita de gegant . Que es açò ? Són tolls d’aigua que podem distingir al fons del canó de forma semicircular, fins i tot n’ hi ha algun que forma un circumferència quasi perfecta. Si poguérem fer un tall transversal d’ un d’aquests toll veuríem que es com una cubeta plena de roques o còdols de forma arrodonida en que els més xicotets estarien al fons de la cubeta i anirien augmentant de grandària cap amunt. El sistema de funcionament d’ aquestes marmites seria el següent: el riu, en una forta avinguda, empenta pedres dintre del toll. Aquestes pedres ja no ixen mai d’allí dins sinó que per rotació i rosament d unes contra altres i contra les parets del toll amb el moviment que els transmet la força de l’aigua, van disminuint de grandària i adquirint una forma arrodonida fins desaparèixer, al temps que l’arrossegament d’aquestes contra les parets del toll li donen la forma circular i arrodonida, a més de una superfície llisa.
3er. Zona de surgència. És la zona per on ix l’aigua. Des del pont, en la part d’ ombria de la serreta que forma aquest penyal, podem veure una línia de fractura que forma un badall gran. Si pujàrem fins allí podríem veure que aprofitant el badall ix aigua en èpoques de pluja. Açò ho demostra la capa d’argiles fines que hi ha dipositades desprès de ser arranjades per ella.
Altra forma característica d’ aquest paratge, que li dona nom al lloc i que caldria explicar és el Salt. Com es va formar? L’ aigua que circula a certa velocitat pel canó al sortir d’ell i passar d’un material dur, com és el Calcari, a altres més blanets con són les argiles i margues els ataca i arrossega amb major facilitat. Com conseqüència d’aquesta erosió diferencial tenim una zona d’erosió més forta i una d’erosió més lenta. En la línia divisòria de les dos es forma el Salt d’aigua. L’aigua, al caure, adquireix més força i per tant accentua l’erosió. El resultat: el Salt tal i com el veiem hui.
Altre material que podem veure es el algeps o guix, sobre tot en la zona de
L’ Algepsar. En podem diferenciar de diversos colors: roig, salmó, blanc i negre. El seu aprofitament des d’antic per l’ home és el que li va donar nom al paratge : l’Algepsar
Vegetació
Caldria fer un recorregut per aquest espai lentament, sense pressa i fixant-se en la vegetació, per adonar-se’n de la riquesa d’espècies que podem trobar en aquest indret de dimensions reduïdes.
En primer lloc vaig a nomenar tots el arbres que he pogut distingir i vull advertir que, de segur, m’ oblide d’ algun. Tal vegada un del arbres que més crida l’atenció el Llidoner, del que hi ha un exemplar meravellós. Aquest és un arbre molt ramificat, d’escorça llisa, el fruit del qual, de la grandària d’un pèsol, és comestible i quan madura és negre. Les seues branques eren molt apreciades per fer gaiatos, forques, etc. Degut a la seua elasticitat.
El llentiscle o mata és un arbre encara que sembla un arbust. Té mates masculines i femenines i el fruit són raïms de boletes negres quan maduren.
De la família de les Solicàcies trobem tres arbres diferents: el xop negre, el xop blanc o alber i la sarga. El xop negre és molt conegut per nosaltres donada la abundància de xopades que voregen el riu. L’alber és menys conegut ja que ha quedat restringit a algun arbre solt, però encara queda el topònim de xopada blanca per anomenar el lloc que travessem per anar al Salt abans de l’Algebsar. De sarga, que es una varietat del salze, en podem veure alguna en el llit del riu.
Altre arbre, encara que de dimensions reduïdes, semblant un arbust,és el càdec o ginebró, de fulles triangulars, punxoses i amb dues ratlles blanques paral•leles.
He vist alguna carrasca, però de dimensions reduïdes, similar a una coscolla però de la que es diferència clarament entre altres coses perquè la capsa de la bellota no es punxosa.
De la família de les Oleàcies poder veure alguna figuera, oliveres. Aquestes, que en altres temps estaven conreades hui, resten oblidades a la seu sort. Però l’arbre
d’ aquesta família que distingiria de tots els demés es el fleix (cast. fresno ), encara que són de dimensions reduïdes degut a que creixen entre els clavills de les penyes. Però les dures condicions en que viuen ens apunta que és un habitat idoni per a ells. El fleix, arbre de fulla caduca, floreix en la primavera i els fruits alats, per facilitar el seu transport per l’ aire, ixen al final de l’estiu. Aquest arbre apareix al País Valencià com a únic lloc de la Mediterrània occidental per damunt dels 500 metres. És un arbre en clara regressió. Les seues rames eren utilitzades pels matalafers per la seua feina.
Abundant també és el pi i de la família de les rosàcies anomenem l’ametller, prunera, perelloner, bresquillera, codonyer, que encara que avui no els veiem, tan sols fa 30 ó 40 anys els podíem veure amb molta freqüència per les hortes dels voltants.
En un esglaó per baix dels arbres estarien els arbusts, que també són abundants.
En primer lloc tenim el baladre molt abundant en el llit del riu. És un arbust que tot l’any està verd, de fulles lanceolades i flors blanques i rosades, en el que cal tindre cura per la seua toxicitat.
També trobarem la retama o ginesta, arbust molt ramificat amb branques verdes, ascendent i cilíndriques i fulles molt menudes i fràgils.
La coscolla que es semblant a la carrasca però amb les fulles diferents.
L’ esparraguera, arbust enfiladís i amb brots tendres que es mengen i per tan són molt apreciats. En Benilloba no hi ha costum de buscar espàrrecs, tal vegada perquè no són molt abundants.
L’ aladern o mesto, arbust sempre verd i amb fulles dentades que es pot confondre amb la coscolla.
També hi podem veure l’espinal ó espí blanc i cireres de pastor.
En el nivell més baix, tindríem tota una sèrie d’herbes, mates i matolls que poden tenir una duració estacional, de mesos i fins i tot d’anys , de característiques molt variades , però que totes les podem localitzar en aquest paratge.
En primer lloc anomenarem la família de les labiades, que són conegudes pel seu aroma i fragància, i de vegades per les seues propietats medicinals. A ella pertanyen: el romer, el timó, el manrubio, el rabet de gat i, arran de riu, donant-li en l’estiu l’ olor tan característic, la menta.
També trobem plantes enfiladisses o trepadores que utilitzen la roca o altres plantes per mantenir-se en peu. Per exemple: la heura o hedra , planta de gran longevitat i liana que s’enfila per parets, cingles o arbres. La mareselva o lligabosc seria una altra. També l’arítjol o sarsaparrilla, i en darrer lloc la rogeta , de menor grandària, amb la tija quadrada i fulles distribuïdes en pisos. De color rogenc i amb unes espines molt fines. Amb unes espines més grans i tiges més llargues estaria l’esbarzer, el fruit del qual, les mores, és comestible.
També trobem gran varietat de gramínies :la canya, d’origen asiàtic encara que està molt ben adaptada a les terres mediterrànies, és una planta molt abundant al llarg del riu i en les nostres hortes. Abans era conreada per la seua utilitat en la construcció, com a tanca en l’ agricultura, com a suport d’ altres plantes ( la tomaquera), etc. La canya autòctona es el que coneixem per carrís o canyís, menys abundant que l’ anterior de la que es distingeix per tenir unes tiges més fines.
Altres gramínies serien l’espigadella, que sembla civada per la seua espiga, la caüla, similar a l’ avena. El fenàs, planta molt piròfita i abundant en terrenys calcaris.
Altres plantes abundants en aquest paratge serien l’estepera, molt característica en el clima mediterrani. El jonc, de fulles llargues, rígides i acabades en punxa, que busca terres humides. I molt abundant en primavera i estiu serien el ravanell o citró, el colejo, la lletrera, el gràvit i la jolivarda. Són abundants les argilages que amb les seues flors grogues anuncien la primavera. Podem trobar alguna varietat de falaguera, encara que xicoteta. Fenoll, d’ un aroma característic. I per acabar aquesta llarga llista anomenaré la cuscuta, planta parasitària, es a dir, que no té arrels clavades en la terra sinó que viu d’ una altra planta, xuclant de les seues branques. És d’un color rogenc i es freqüent trobar-la enganxada damunt d’un timó.
Aspectes humans:
En aquest apartat anem a estudiar com l’home ha actuat sobre aquest espai per traure un benefici i com a conseqüència d’ aquesta actuació ha deixat la seua empremta aconseguint modificar-lo i transformar-lo.
En primer lloc parlarem del topònim Algepsar que serveix per anomenar el lloc que queda en la part de solana de les penyes damunt del camí que ens porta al Salt, en el punt concret on no fa molts anys el nostre poble, de forma prou desencertada, abocava les seues deixalles. El mot algepsar ens indica que té que veure en algeps. I efectivament si busquem per allí no ens serà difícil trobar restes de mineral d’algeps o guix. Mineral que, amb la seua transformació, és aprofitat per l’ home com material de construcció. Una lleugera inspecció visual és suficient per adonar-se’n del buit artificial que hi ha en aquesta vessant causat pel moviment de terres necessari per extraure el mineral. Aprofitant l’existència d’ alguna veta d’algeps hom ha anat excavant per traure’l i transformar-lo en algeps per la construcció i del que s’abastaria tot el poble de Benilloba. Hui ja no s’ aprecia res d’açò, tan sols queda el topònim i el mos en la vessant. El que seria la cantera està ocupat per bancals on han crescut arbres que ens informen de que fa molts anys va ser abandonada aquella explotació.
En segon lloc cal parlar de l’aprofitament agrícola d’aquest indret. A una riba i
l’altra del riu s’ha utilitzat qualsevol tros de terreny per al seu ús agrícola, bé com horta allà on arribava l’aigua de les sèquies, de les que encara s’ aprecia algun vestigi, o bé com a secà, amb plantacions d’ oliveres i ametllers, com es pot veure en les terrasses de cultiu que hi ha als costats del canó i a les que nosaltres diem bancals. Hui, com a conseqüència de l’evolució dels temps i els canvis en l’ economia tot resta abandonat.
En tercer lloc hem de parlar del aprofitament del tipus industrial que els benillobers han fet del lloc. Utilitzant el cabdal d’aigua del riu i fent servir
l’energia que proporciona el seu moviment es van construir dos molins de cereals ( encara que nosaltres els anomenen molins de farina servirien per moldre tot tipus de cereal): el molí de les Penyes del Salt, que està al costat del pont i el molí del Salt.
Els dos molins han utilitzat l’aigua per proporcionar una energia capaç de moure el mecanisme necessari per moldre el gra.
Del molí de les Penyes del Salt tan sols queden unes quantes parets en runes, però si s’ acostem i aconseguim entrar en cara podríem distingir la seua distribució i quin seria el seu funcionament. El funcionament d’ un molí de cereals es basava en la utilització de l’energia que proporciona l’aigua en moviment ,i com a conseqüència de la força de la gravetat, per a moure una mola de pedra superior que s’ arrossega sobre una altra inferior fixa. Al fer caure el gra entre les dos pedres es produeix la seua molturació al temps que s’ hi desplaça de forma circular del centre cap l’ extrem fins caure ja farina en la farnera. En aquest molí de les Penyes del Salt l’ aigua necessària pel procés s’ agafava de l’altre costat de la penya, en la part de solana. Allí amb un assud es desviaria
l’aigua fins la bassa que hi havia a nivell del riu, i de la que encara
s’ aprecien restes de les seues parets, on s’emmagatzemava la necessària per el procés.
D’allí, mitjançant un alcavó que travessa la penya, es conduïa fins el molí que està a la part d’ ombria. De la sèquia l’ aigua queia al cup, que es com un pou vertical i circular, que en omplir-se li donava més pressió a l’aigua que sortia per un orifici situat en la part inferior, la canal, i vessava amb força suficient per fer rodar el rodet o roda d’àlems. Aquesta tenia un eix o arbre de ferro que transmetia el seu moviment circular a la mola que estaria situada en un pis superior. Una vegada acabat el procés l’ aigua vessaria al riu per el forat que encara es veu en la paret que cau cap al riu. La resta de dependències s’utilitzarien com magatzem del gra, la farina i el segó, una vegada separats, així com a habitatge del moliner i la seua família. El procediment era molt senzill i amb poques modificacions s’ha utilitzat des de l’edat mitjana fins el S. XX pràcticament. Encara que aquest molí, pel seu estat, sembla que fa molts anys que fou abandonat, i probablement aturara la seu producció en el S.XlX.
L’altre molí, conegut pel Molí del Salt, està situat, com el seu nom indica i com tots sabem, en el mateix salt d’ aigua, aprofitant el desnivell de terreny. També era un molí de cereal i el sistema utilitzat seria el mateix que en el cas anterior encara que amb algunes diferències. Primerament no hi havia bassa per acumular aigua, sinó que aquesta era desviada directament des del riu a un alcavó que travessava la roca, després era conduïda per una sèquia penjada en el cingle fins arribar al cup. Aquest cup era de molta més profunditat que l’anterior i hi havia estat excavat en la roca. La major profunditat augmentaria la pressió de l’aigua a l’ eixir per la canal. L’ altra diferència seria la cacau que encara es conserva, que és el túnel per on ix l’ aigua al exterior i la torna al riu una vegada havia fet girar el rodet que movia la mola. Aquest molí te una altra particularitat: la seua reconversió en central hidroelèctrica. Substituint el sistema de moles pel d’ una turbina, la força hidràulica es transformava en energia elèctrica. I fou, allà per l’any 1902 quan va ser inaugurada aquesta central que va permetre la primera electrificació del poble de Benilloba. Encara que la seua potencia era mínima i a més irregular, depenent sempre del capdal del riu, degué suposar un gran canvi i avanç en la Benilloba de principi del S.XX.
A hores d ara l’estat del edifici és ruïnós, però encara es conserven les parets i algunes estructures que ens permeten endevinar com seria l’edifici, la seua distribució i la localització dels diferents mecanismes.
Hem parlat de l’ús extractiu, l’ ús agrícola i l’ ús industrial d’ aquest paratge. Pensem en una zona tan reduïda i l’ aprofitament, tan gran, que han fet d’ell els Benillobers. Dons bé, encara ens queda un darrer ús i és el que d’ell hem fet com a paisatge .I en aquest sentit, tots s’ hem beneficiat d’ ell, tots l’hem consumit. Qui no anat a passar-hi el dia amb els amics? Qui no s’ ha esplaiat passejant i observant-lo? Qui no l’ha ensenyat a algun amic foraster? Quins promesos no
l’han visitat? Quin major no s’ha banyat en les seues aigües? I qui no ha sentit la força de l’ aigua del Salt al caure sobre les seues espatlles?
I amb aquest us com a paisatge i la seua utilització com esplai i oci em du a l’apartat que vaig a tractar a partir d’ara i que titule:
Perspectives:
Tot aquest estudi sobre la morfologia, la vegetació i l’aprofitament d’aquest paratge em fa pensar que podem fer d’ell ara i sobre tot d’ara endavant. És clar que encara que l’hem tingut present i no l’hem deixat d’apreciar, hem de reconèixer que l’hem tingut un poc abandonat en les darreres dècades. Hem deixat de conrear el bancals, s’han abandonat les hortes, i per tant les sèquies s’ han deteriorat i degradat. Ha sofert algun incendi i fins i tot l’hem utilitzat com abocador de les nostres deixalles. Però, el Salt segueix allí amb tot el seu encant i capaç encara d’ encisar-nos. Les pluges dels darrers anys i certes actuacions municipals li han permès una lleugera recuperació. Es clar que deuríem fer més i anar més enllà pensant en una possible i definitiva recuperació. Aquesta recuperació, deuria passar en primer lloc per la seua protecció des de la política municipal i conscienciació de tots, amb una delimitació del espai que creguem que compren el paratge. A d’açò li seguiria la seua adquisició a nivell municipal per a que els terreny protegits passaren de propietat privada a propietat del poble. I després ja podríem iniciar una sèrie d’ actuacions. Aquestes podrien ser molt variades i segurament hi haurien tantes idees com habitants té Benilloba. Jo aprofite aquest escrit per llançar la meua proposta que reconec que seria molt ambiciosa però crec que interessant.
Pensem en la reconstrucció de l’edifici del Salt i la seua conversió en un museu etnològic i de la energia hidràulica. Açò consistiria en la instal•lació d’un molí de cereals tal i com eren en el passat, aprofitant l’energia hidràulica, es a dir, fent servir l’aigua com a font d’energia . I així poder dependre, nosaltres i els nostres fills, el seu funcionament. La segona par consistiria en la instal•lació d’ una turbina senzilla per a que aprofitant l’aigua poder produir l’energia elèctrica suficient per enllumenar aquest edifici. A partir d’ ací es podria fer tot un muntatge de tipus pedagògic i lúdic. Açò deuria anar acompanyat d’ una millora en l'accessibilitat, però de manera respectuosa amb l’ entorn.
També podríem pensar en repoblament moderat d’ arbres autòctons com serien la carrasca i el fleix. I dic moderat, perquè deuria fer-se respectant la vegetació que hi ha i que ja hem vist que és molt variada i per que no fos tan abundant que ens tapara el paisatge. A més podríem traçar tota una senda que ens permetria recórrer tot el paratge i assomar-se als llocs mes característics.
Amb totes aquestes actuacions tindríem un espai nostre, recuperat per al nostre esplai i per oferir-lo a tots els amants de la natura i oberta a gaudir d’ aquesta meravella natural que no té res a envejar a molt llocs que visitem en els nostres viatges
Llarg, tortuós i trencadís,
de la plaça l’església, el seu inici,
fins les escoles, en el seu fi.
Estret, ombrienc, fresc i ventós,
passa l’estanc, pel centre, terrasses i balcons.
Amunt i avall, en dies de festa sempre igual.
I al mig la Font.
El principal, el que s’engalana
amb llums i cobertors.
El primer, el més mudador,
per ell passen festes, desfilades,
esdeveniments, soterrars i processons.
De ponent a llevant, aquest
es el nostre Carrer Major
Com estem ja prop de la Setmana Santa vull recordaruna tradició lligada a aquest temps. En primer lloc, perquè la Salpassa, que nosaltres vulgarment coneixíem per la Serpassa, és una tradició, que pels anys que fa que ha deixat de practicar-se ja està perduda però, que encara es conserva en la memòria de moltes persones i per tant cal recordar-la; i en segon lloc, perquè evocant-la i comentant-la la donarem a conèixer a tota aquella gent mes jove que no la vist però què, de segur, ha sentit parlar d’ella.
La Salpassa és una festa religiosa, amb la seua vessant profana, molt estesa en èpoques passades per tot el País Valencià ique avui encara s’hi conserva en algun lloc concret.
El nom de Salpassa ve de salpàs o salpasser, que es l’objecte que utilitza el Rector o altres membres del clergat per aspergir l’aigua beneita. El salpàs es un mànec de fusta o de metall a l’extrem del qual hi ha un plomall de pèls o una boleta amb forats que conte una esponja que hom sura en l’aigua beneita. El recipient què conté l’aigua i que serveix per transportar-la també es anomenat salpasser. La utilització d’aquest instrument per beneir cases i persones es el que li ha donat nom a l’acte. Però el vertader origen etimològic del mot Salpassa ve de la expressió llatina “ Salis sparsio”, la traducció literal de la qual seria “l’aspersió de la sal”, perquè segons el ritual se li afegien a l’aigua uns granets de sal en la cerimònia de la benedicció.
Però convindria descriure com transcorria , en Benilloba, aquest acte religiós, abans d’endinsar-se en ulteriors explicacions o possibles interpretacions. El Dimecres Sant, de matí, el Rector abillat amb ornaments sagrats ( Roquet i estola) recorria tot el poble, casa per casa, per commemorar l’acomiadament de Jesús abans de la Passió. L’acompanyaven uns quants acòlits, que li portaven el salpasser i la cistella on posaven els ous que arreplegaven, a més de tota una colla de xiquets que amb maces de fusta colpejaven una biga, també de fusta, que uns altres arrossegaven, al temps que cantaven unes cançonetes molt característiques. Quan el Rector arribava al portal d’una casa era rebut pels seus residents (normalmentdones) que ja l’esperaven, avisats pel soroll i cançons dels xiquets. Aleshores, el Rector els donava a besar la creu que portava, beneïa amb la salpassa la casa, o més bé la llar, perquè la benedicció era extensiva tant per l’habitacle com pels residents. Després posava una culleradeta de sal beneïda al platet que treia la mestressa de la casa, al temps queestali oferia ous o alguna moneda. La Salpassa continuava a la casa del costat, i a l’altra, per passar al carrer següent, i així fins recórrer tot el poble. Però sempre acompanyat pel soroll de les maces colpejant la biga i les cançons cantades pels xiquets. Cançons comaquesta que deia:
Ous ací, ous allà,
bastonades al sagristà.
O aquesta altra:
El Pare vicari
tancat en l’armari,
jugant a pilota
i resant el rosari. O: Maçaes ací, maçaes allà, maçaes al sacrista.
En acabar l’acte, els ous arreplegats se’ls quedava el Rector i els pocs diners, en menuts, que s’arreplegaven, els llançava als xiquets perquè competiren, entre empentes i xafades, per recollir alguna moneda.
Com hem dit abans, en aquest acte de la Salpassa, podríem diferenciar dues vessants:
- Una religiosa , que seria la benedicció de totes les cases del poble, una a una. Es beneïa tant la casa, entesa com habitacle, com als seus residents. Per tant, es beneïa la llar en conjunt, per assegurar-li la protecció divina front la malaltia i altres desgràcies.
- Una més profana: l’acte d’arrossegament de la biga. Què feien uns xiquets arrossegant una biga mentre altres la colpejaven alhora que cantaven cançons? Crec que la finalitat seria la de avisar del pas de la Salpassa. Però s’aprofitava la innocència dels xiquets per posar en la seua boca unes estrofes de caràcter crític i satíric. Es criticava l’afició dels clergues per demanar. Idea que ha estat sempre molt estesa entre el poble, de ací allò de: ous ací, ous allà, bastonades... i també es critica la posició d’ aquest estament, moltes vegades, al marge de la realitat econòmica i social que hom viu: el pare vicari, resant el rosari, tancat en l’armari. Per molt que rese, sinó posa els peus a terra, sinó es barreja entre els seus deixebles no se n’adonarà de les seus condicions de vida.
De segur que cobles d’aquestes n’hi haurien moltes més, encara que jo les desconec, i a cada poble tenia les seues versions. Malgrat tot, el Rector donava als xiquets la possibilitat, si eren avesats, de recollir, com pagament pel seu treball, alguna moneda, quan llançava els pocs menuts que li havien ofert en tota la volta al poble.
La importància que té la sal en esta cerimònia vindria , per un costat, del fet de que en la Edat Antiga i Mitjana era considerada com un producte d’alt valor econòmic i, per tant, era molt estimat com condiment dels aliments, i per altre perquèel mot llatí “Sal” es pot traduir per “Gràcia”. Aleshores l’aspersió de la sal seria també el repartiment de la gràcia. La sal beneïda que arreplegaven en les cases esta considerada com cosa sagrada, i cadascú l’utilitzava com més li calia, uns laposaven al menjar, altres la donaven als animals, fins i tot hi havia qui la tirava al pou de la casa. Però la finalitat era sempre la mateixa: que la gràcia divina abraçara a tota la casa i que totrestara sota la seu protecció.
Si el propòsit d’aquesta cerimònia religiosa era la benedicció de totes les llars del poble, hauríem de relacionar la Salpassa amb altres cerimònies de benedicció com seria la festa dels animals per S. Antoni Abat i la benedicció dels camps per lade la Santa Creu de maig (tradicions del les que parlaré en altre moment). I en conjunt tindríem una Trilogia de la Benedicció que es desenvolupariaels primers mesos de l’any. Així s’asseguraven la protecció dels principals elements que conformaven el món rural: els camps i, per extensió, les seues collites, tan importants per garantir l’alimentació ; els animals en les seues dues formes d’utilització, com a força de treball i com a font de proteïnes; i a les persones en el seu reducte més íntim i lloc mes privat: la casa. Sota aquest mantell protector el camperol, el llaurador, l’home del món rural podia sentir-se a recés de totes les adversitats que li enviava el medi i que veia com sobrenaturals perquè no entenia: plagues, sequeres, pedregades, epidèmies, etc.
Front a aquest elements sobrenaturals l’home busca una protecció també sobrenatural: la divina.
Aquests temps han passat. La societat ha canviat molt en les quatre últimes dècades, ja no es trau aigua del pou, ni es mengen els animals del corral, ni els xiquets es diverteixen colpejant una biga. Pel camí moltes coses s’han perdut, i allà pels seixanta, no sé exactament quin any perquè no va quedar enregistrat en cap lloc, va pegar la volta la darrera Salpassa de Benilloba.
diumenge, 3 d’abril del 2011
La qarya de Benilloba
Aquest article intenta analitzar el sistema d’hàbitat d’aquestes terresabans de la conquesta per les tropes del rei En Jaume.
Tots hem sentit que Benilloba era una alqueria mora. Però, que era això? Alqueria era el nom que els nous colonitzadors cristians van donar a la qarya musulmana, un lloc habitat i amb una població sedentària (1), de tamany reduït i amb una escassa extensió, entre 10 i 50 cases, que exploten les terres que envolten al poblat (2). Per tant, era una forma d' assentament però també d' explotació de l' espai agrari. El procés productiu es feia de forma col·lectiva, es a dir, hi havia una repartició de les tasques dintre de la comunitat. El patrimoni territorial pertanyia a la comunitat (qawm), aleshores era indivisible per partició o per herència, però no existien uns límits territorials precisos o exactes, tan sols era considerada terra de la qarya la conreada habitualment pels camperols que hi resideixen i amb un màxim de distància que els permeta tornar a casa el mateix dia (3).
Aleshores la qarya de Benilloba, amb un tamany molt reduït estaria assentada en allò que es hui la plaça del Castell, plaça de l’església i algun carrer mésdel voltant. Allò que vendriaaser el nucli més antic de la població com ho demostra el nom de la plaça del castell, que fa referència a una antiga torre , que la tradició oral li donava un origen musulmà, situada aproximadament en la cantonada que forma el creuament de la baixada de la plaça del castell amb l' avinguda. De la existència d' aquesta torre
d' alqueria tan solsresta el testimoni gràfic del que havia estat la base de la cimentació de la torre i el buit que havia deixat la seua demolició en l' edifici annex (4).
Encara que no era un fet general està provada l' existència de torres d' alqueria en casos concrets, per exemple en Almudaina. I a Benilloba, aquesta torre de caràcter defensiu, estaria justificada, en primer lloc, per se la qarya més allunyada del hisn (més endavant vorem que és açò ) i al mateix temps zona avançada front al hisn de Qusantâniya (Cocentaina), i en segon lloc, perquè també serviria de control del camí
d' accés a la qarya.
La gent que vivia ací era un reduït grup de camperols lliures, que treballaven les terres millors de tot allò que hui ocupa el terme de Benilloba, uns 9'26 Km2. És inimaginable que totes les terres estiguessin treballades per tan reduït grup de població amb els seus mitjans tècnics. La resta s' utilitzaria com pastura del ramat que seria
l' altre recurs econòmic d' aquesta societat. També sembla possible l' explotació de certes terres amb règim de regadiu, que seria el resultat de la transformació en hortesd' aquelles terrasses que voregen el llit del riu en el tram que quasi envolta el que hem dit que seria el nucli de població. Fins i tot hi ha autors que fan d' aquest escàs espai irrigat i un sistema hidràulic molt simple un factor fonamental per la localització de la qarya musulmana (5).
Treballs agraris (conreu de la terra i pastura de ramats) que es feien de manera col·lectiva, amb una distribució de tasquesentre la població que habita la qarya i que estaria format per un grup familiar molt ampli o clan, diferent a l'estructura familiar de tipus conjugal característica de l' Alta Edat Mitjana i de l'época actual en l'occident Europeu. Al Sarq Al-Andalus i en aquestes Qura (plural de Qarya) la societat
s' organitza en grups de parentiu amplis. Es tracta de grups clànics fortament cohesionats i amb una vocació de permanència extensible a la seua vinculació amb el territori d' assentament (6). Aquests clans o grups de població serien endógams (es casarien entre ells) i agnaticis (transmissió de l' herència per línia masculina), assegurant així el patrimoni al grup clànic, i, per tant, establint una conexió estreta entre el clan que habita una qarya i el seu terme, entre la terra i el llinatge. P. Guichard justifica esta estructura clànicaen el Sharq Al-Andalus en raó d' una nombrosa afluència de grups berbers durant els segles VIII i IX i el seu assentament sobre un context poblacional feble ( el element indígena), dispers i socialment invertebrat, fàcilment anul·lable (7).
En aquest tipus de societat, denominada "segmentària" per la seua organització, arriba a identificar-se el clan poblacional amb el territori que ocupa, d' ací la gran quantitat de topònims gentilicis d' alqueries o altres llocs en Beni-. Molts d' aquests topònims presenten una similitud fonètica amb noms de tribus berbers magrebins. Un exemple seria el de Zanata que ha donat Adzaneta del Maestrat, Adzaneta d' Albaida i la antiga Ceneta de Pego. El topònim de Beniopa, poble pròxim a Gandia, correspon a
l' antiga qarya Bani ’Uqba en el hisn de Bairén, que era un lloc ocupat per gent que es considerava descendent d' un avantpassat cridat ’Uqba (8). A Benirrama ( poble de la Vall de Gallinera) en 1391, 9 caps de família sobre 19 encara porten el gentiliciIbn Rahma (9). En el nom de Benilloba podem pensar en un origen similar, però en aquest moment difícil de precisar. Però hi ha un indici que ens por apropar: J. Torró parla d' una confusió que es produeixen 1272 entre els termes Benilloba i Vinalopo, nom d' un castell sobre el naixement del riu homònim, a les fites de Banyeres iAlcoi (10). Si partim de la hipòtesi de que la confusió es produeix per similitud fonètica o per semblança en la pronuncia estaríem en condició d' afirmar que el topònim Benilloba estaria format per la partícula Beni-que vindria de l'àrab Ibn (que indica la procedència familiar,la seua traducció seria "fill de") més un mot també àrab la pronuncia del qual seria molt similar a loba o lopo, que seria el nom d' un avantpassat comú. Però mai faria referència al mot valencià Lloba, sino mes bé, l' associació es produiria a posteriori.
Noms gentilicis per designar alqueries era una cosa molt habitual, així al mateix districte al que pertanyia Benilloba tenim, a més , els de Benaveinx, Benifallim, Benasau, Beniafé i Benigema.
Totes aquestes qura o assentaments de població tenien en comú el fet de pertanyer a un hisn (husun en plural) o castra (en romanç) que seria el que nosaltres coneixem com castell. Benilloba pertanyia al hisn de Penàguila situat en un cim escarpat, al sud-oest de l' actual població de Penàguila, que aleshores no existia, a 930 m. d' altura (11), que va ser construit al s. XI (12). Aquest hisn es el centre estructurador del territori que garanteix la defensa dels seus habitants i, a més, dona nom al districte. El territori d' aquest hisn és el conjunt de totes les terres explotades per totes les alqueries relacionades amb ell. Segons P. Guichard al hisn de Penàguila pertanyien 7 alqueries:
Segons J. Torró del hisn de Penàguila depenien 9 alqueries: Frastina,
Benaveinx, Riola, Alcoleja, Benifallim, Benilloba, Benasau, Beniafé, Benigema i dos rafals (un d' ells anomenat Ares) (14).
D' aquelles alqueries, unes han desaparegut, altres han evolucionat fins arribar a l' època actual i fins i tot podria haver-ne que no són al llistat.
No vull entrar en les característiques de hisn, per no allargar més l' article, tan sols vull dir que el hisn no s' utilitzava ni com element de domini ni com residènciad' un senyor, com passava en els castells de la societat feudal, sinó, més bé, era un lloc de refugi, en cas de perill, per a tots els habitants de les alqueries i els seus ramats. Habitants que formaven una comunitat anomenada aljama, que tenia els seus propis caps socio-polítics ( els sayj, que els cristians traduiran per vells ) i el jurídic-religiós (alfaquí).
Aquest hisn de Penàguila estava envoltat per altres, con eren els de Seta, Travadell, Qusantaniya, Alcuy, etc. amb característiques semblants. Tots junts formaven una societat segmentària, dintre de la qual la capacitat defensiva i de combat era necessària per a fer-se valdre front al estat i en les pugnes entre ells.
Tipus d' habitat, formes de vida, característiques culturals tan llunyanes en el temps (adoneu-se'n que hem parlar del període de temps comprés entre el ss. VIII i XIV), però amb una influència que es projecta fins avui, no sols en el llegat toponímic sinó en aspectes més determinants com puguen ser la localització dels pobles actuals i la distribució de la població en l' espai.
