LA CREUETA

LA CREUETA - presentacion imagenes

             Clavada   dos  pams  sota  terra  entre  durs  terrossos i  amb  els  braços  oberts   em  meravelle   davant   del  meu  poble. Ací  dalt,  sotmesa  als  avatars  del  vents:  al  fort  ponent, al  fred  tramuntanal, al  humit  llevant , al  llebeig  i  al  gregal. A tots  plante  cara. Espere  totes  les  eixides  i  les  postes   de  sol,  canvis  de  color  i  de  llum. De  la  foscor  de la nit,  em  trau  la  claror  de  la  lluna. De  la  calor  forta   d’estiu , d’un   núvol     l’ombra oportuna i de  que  seguisca   plantada  any  rere  any ,     t’ has  d’ocupar  tu.  Semble  no  res,  quan  mire les  vessants  de  La  Mariola  i   les  parets  del  Benicadell   enfrontats   al    turons  de   l’ Aitana, els  frares  i  pedreres  de  Serrella  i les  llomes  arrodonides  de  la  serra  d’Almudaina .  Escolte el  trinar  dels  ocells  i  el  bufit  del  vent ,  darrere en  la   pinada. Però  el  que  més estime  són : la  teua  imatge  de  cases  i  carrers, teules  i  xiprers , les oronetes  i  falcillots   quan  et  reverencien,  les  campanes   de  festa ,  la  música  en  desfilada,  el guirigall dels  xiquets, el soroll  de  vida, el  silenci  en  la  matinada.

S. ANTONI ABAT. UNA FESTA ANCESTRAL

           Davant la proximitat de la festa de S. Antoni Abat que se celebra el 17 de Gener,per allò que representa en la nostra terra i per commemorar-la   vaig a parlar d’ ella amb este escrit que és va publicar en la Revista de festes de 2002

Al llarg de l'any, en el nostre poble, a més de les Festes Majors, que són les de Moros i Cristians i en les quals venerem al nostre patró S. Joaquín, se succeixen una sèrie d'actes festius o Festes menors, que en l'actualitat o bé se celebren amb menys entusiasme i brillantor com és el cas de les Danses, o ja no se celebren com serien la Festa de les Casades o la Festa de les Solteres i que en èpoques no gaire llunyanes van gaudir de cert prestigi i com a tals conformen una part important de la nostra tradició i cultura.
          Totes les festes s'emmarquen dins d'un cicle festiu d'una durada anual, és a dir, s'iniciava amb l'any i acabava amb ell, i que a més era circular com el cicle agrari: els camps es llauren per sembrar, arreplegar  la collita i es tornen a llaurar per reiniciar el procés, el arbre es poda, brolla, floreix, és  cullen els fruits i  es torna a començar. Aquests dos cicles, simultanis en el temps estan íntimament relacionats, fins al punt que el festiu en certa forma depèn de l'agrari. L'economia determina la festa.
         Davant del temps circular, en el qual la festa retorna periòdica i regularment com les estacions de l'any i els astres del firmament, s'oposa el temps rectilini de la vida de l'home. Però aquest, fent ús del seu raciocini i per trencar la trajectòria longitudinal del seu temps, per acabar amb la rutina del seu treball, per oblidar la duresa de la seva existència i per donar culte als seus déus, crea els actes festius. La festa de S. Antoni Abat, carnestoltes, la Pasqua, la festa de les filles de Maria al maig, la de les casades al juny, les de S. Joaquín, les danses, etc. són exemples de les nostres  festivitats integrades dins el cicle festiu anual. I totes elles amb un component religiós molt important. En un passat relativament recent no s'entenia la festa sense la religió, el temps d'oci estava dedicat exclusivament al culte dels déus. I la religiositat era la base fonamental de la cultura d'un poble.
          La festa de S. Antoni Abat, la primera dins d'aquest cicle anual, ja que es celebra el 17 de gener, serà la que analitzarem en aquest estudi com una festa religiosa ja que s'hi invoca a un sant, i com rural i pecuària, perquè es busca la protecció d'animals i agricultors. En Benilloba la festivitat de S. Antoni Abat o del porquet, com se'l coneix popularment, queda com un vestigi del passat i ja gairebé desproveïda de significat. Desplaçada del seu dia, se celebra el diumenge més proper i es limita a una benedicció d'animals i persones assistents. En poblacions properes, com Balones o Muro, aquesta festa té una major vigència. I molt estesa per les nostres terres, encara es manté com la festa principal en poblacions com Canals. La popularitat d'aquest sant en tot el nostre àmbit cultural demostra la importància d'aquesta festivitat en èpoques passades en les quals, prevalia un model de societat tradicional, agrària i rural.
        Però, qui va ser S. Antoni? Segons l' hagiografia del Sant, va néixer a Como, lloc de l'Alt Egipte, l'any 251 després de Crist. De família noble, rica i cristiana, aviat va quedar orfe i impressionat per la lectura de l'Evangeli: "Vés i ven el que tens, i dóna-ho als pobres i tindràs un tresor al cel" Mt 19, 21.Va repartir la seva herència i es va retirar al desert per dedicar-se a l'oració i penitència. Per tot això s'erigeix ​​com un dels primers sants anacoretes del cristianisme. En el seu aïllament va patir nombroses temptacions de les que va sortir sempre victoriós i va entrar en contacte amb animals salvatges als quals va domesticar. Va morir ja centenari, un 17 de gener del 356 d.C. amb una gran fama de Sant taumaturg i home honrat. Els encarregats d'estendre el seu culte van ser els Germans Hospitalaris de S. Antoni Abat, coneguts com els Antoninos. Famós va ser a la Ruta Jacobea el Monestir de S. Antoni a les rodalies de Castrogeriz, regentat pels Germans Hospitalaris, del qual només queda la seva façana i un arc per sota del qual, encara avui, discorren els pelegrins, on acudien gent de tot Europa a sanar-se del mal conegut com "Foc de S . Antón ", que era una mena de Herpes.
        La devoció a aquest Sant es va difondre per terres valencianes durant els segles XIII i XIV i van ser, precisament, aquests monjos Antoninos els que van contribuir a l'expansió del seu culte, arribant a ocupar un lloc important en el panteó sagrat de cada poble. Excepcional és el poble que no tingui algun carrer amb el seu nom o església que no disposi de la seva imatge.
        En Benilloba comptem amb les dues coses: el carrer dedicat a la seu advocació amb el corresponent retaule i la imatge de l'església. Aquesta última era traslladada cada 17 de gener fins a la plaça del castell i col·locada a la façana del palau, residència del Senyor del poble presidint la plaça, on acudien els veïns amb els seus animals. El capellà beneïa als assistents així com les garrofes que amb posterioritat repartia als animals conduïts pels seus respectius propietaris. Amb això es garantia la protecció divina a tota una ramaderia que tant representava per a una societat agrària: d'una banda hi havia les mules i ases, animals que representaven gairebé la totalitat de la força motriu necessària per a l'activitat econòmica, i de l'altra, les ovelles, cabres, gallines, conills, porcs i un llarg etc. que constituïen una aportació important en l'alimentació de la població. Tots dos, imprescindibles per al bon funcionament del model de societat imperant: l'agrària, tradicional i autàrquica. Del camp s'obtenien la major part de recursos i el consum depenia de la seva autoproducció ja que el comerç estava molt limitat.
        S'invocava la protecció divina per a aquests factors de la producció, claus en l'economia local i suport de tota la comunitat. Això es feia sol·licitant la intercessió de S. Antoni a través del mediador terrenal, el capellà, amb el consentiment de l'autoritat civil. I es feia davant del seu domicili i en aquesta plaça del poble, potser la més idònia per la seva capacitat per acollir a tots els veïns amb els seus animals. El Sant s'erigia en intermediari entre la comunitat rural i allò que la comunitat desconeix, però sent i intueix que maneja el fil secret de les coses. Des de la salut de les persones a la protecció dels animals.
        A la imatge de la parròquia al Sant se li representa amb la Iconografia que li és pròpia. És a dir, com un home d'edat avançada, vestit amb l'hàbit de l'Ordre dels Hospitalaris. En una mà porta un bastó en forma de T (en aquesta imatge sembla que el pal superior ha desaparegut), que fa referència a la mateixa ordre i amb l'altra, porta un llibre, els Sants Evangelis, en al·lusió al miracle que la seva lectura va provocar en la seva vida. Al coll porta una campaneta, atribut que se li incorpora per la tasca dels monjos Antoninos a favor dels malalts contagiosos. S'acompanya d'un petit porc que indicava la virtualitat del Sant en la devoció popular. En el retaule del carrer S. Antoni apareix de diferent manera: envoltat d'animals en al·lusió al seu patronatge, davant d'una cova en referència a la seva vida eremítica i al costat d'una foguera, que és un altre símbol del Sant. D'aquí el costum en molts pobles, d'encendre una gran foguera per celebrar la festivitat del Sant.
        Una de les regles de l'Orde Hospitalari disposava que els religiosos havien de criar porcs per a la manutenció dels hospitals. Aquests animals se'ls deixava solts, i vagabundejaven pels carrers i camins sent mantinguts per la caritat popular. Aquest costum es va transformar amb el temps i fins a èpoques recents, en algun poble, encara es criava algun porc d'aquesta manera i amb el benefici, obtingut de la seva venda després de ser sacrificat, es pagaven les despeses derivades dels actes festius organitzats en honor de S . Antoni. De tot això només resta la cèlebre frase "et sembles al porquet de S. Antoni "que s'utilitza per referir-se a aquella persona que para  poc per casa o l'altra de "Criar-es com el porquet de S. Antoni "que no necessita explicació. En aquest costum també podrien veure vestigis de la propietat comunal d'èpoques passades, ja desapareguts amb el nou concepte de propietat burgesa.
        Llunyans els temps en què s'invocava la protecció del Sant per a animals i persones, dos pilars fonamentals de l'ordre social i econòmic, el costum i la tradició es manté, però desproveïts de l'antic significat. Gràcies als avanços  científics, el bestiar i tot tipus d'animals domèstics estan subjectes a un control sanitari i tenen al seu abast un sistema d'assistència veterinària que els proporciona una protecció molt efectiva davant les malalties o altres vicissituds pròpies de la natura. L'alimentació o la quantitat de proteïnes que prenem no depèn del porc o de la gallina que puguem criar a casa nostra sinó d'un comerç que és bàsic en el nostre sistema econòmic.

 Actualment se segueix celebrant la festa, s'invoca al Sant i es rep la benedicció. Però la fauna ha canviat ostensiblement. Qui assisteix a la plaça no és un camperol amb la seva mula sinó una nena amb un gat d'una raça estranya, o una senyora amb un ocell exòtic, de gran colorit, importat d'una selva remota, o el noi, vestit a l'última moda amb un gran ofidi amenaçant en el seu braç. Ja no es tracta d'una invocació, sinó més aviat d'una exhibició.
A tots: Bon dia de S.Antoni

NOVES APORTACIONS

Un treball d’investigació no es tanca mai,sempre ha d’estar obert a noves aportacions,a noves troballes que facen retornar el cas i enriquir-lo amb noves dades i hipòtesis que ens apropen   cap  a una  visió més pròxima a la realitat.

                Amb els coneixements aportats per Carmen Herrero he pogut ampliar la investigació sobre el culte i la festa de S. Antoni Abat i el que ha representat per  nosaltres. Tots sabem que a la casa de la família Herrero-Reig, en el Carrer major, hi ha un retaule de ceràmica de S. Antoni Abad. Este retaule està ací com a conseqüència de l’advocació particular d’esta família al Sant. Una advocació que ha passat de pares a fills al llarg d’ al menys sis generacions.  Devoció al sant  que ve de  un avantpassat,Joaquin Company, que és trobava amb dificultats  per que els animals que posseïa se li feien malbé,i  per uns o altres motius acabaven morint-se. Hem de situar-se  en una època en que els animals tenien una gran importància dintre de la economia familiar: eren força de treball, font d’energia, subministraven  recursos, mercaderia per               l’ intercanvi etc.Amb les dificultats per les que estava passant Joaquin es va encomanar al Sant per a que el lliurara del desastre i  el sant el va afavorir. El va lliurar dels mals  que assotaven el ramat  i agraït  d’allò que per a ell seria un miracle i en acció de gràcies va posar el retaule  de rajolets en l’entrada de sa casa.

                En este retaule apareix  S. Antoni Abat  amb alguns dels seus atributs: el hàbit de l’ordre dels hospitalaris o Antoninos, el llibre a la mà,que representa el canvi que va suposar per a ell llegir els Sants Evangelis, el pal que porta  a l’altra mà. En canvi no apareix la foguera ni el porc sinó un gos com a símbol de la seua dedicació als animals i les roques del fons en al·lusió  a la seua vida eremítica. La devoció d’esta família al Sant va passar d’una generació  a la següent, i d’esta a l’altra i així successivament, com ho testimonia el fet de que al desaparèixer la imatge de S. Antoni Abat de l’església en la guerra civil i una vegada acabada esta, va ser la mateixa  família ( en concret Carmen Reig)  la que va manar a fer, a càrrec seu, una nova imatge en un taller del Tomelloso. Amb esta reposició de la Imatge del Sant per la família i la seua continua devoció  bé prodria fer-nos pensar en que l’anterior imatge també podria haver-se fet a expenses de la mateixa família. Però açò ja entra dintre de l’especulació i s’hauria de confirmar.

Aleshores tenim una imatge de S. Antoni Abat en l’església, la de la foto que encapsala aquest article,i esta  era la que es traslladava  fins a la plaça del Castell per  fer la benedicció dels animals. Passen els anys  i amb les reformes del Concili Vaticà II la imatge es tornada a la família i en esta casa roman fins l’actual dècada  en la que és donada de nou a l’església on es troba actualment.

Amb este cas de devoció particular a S. Antoni Abat completem un poc més la informació que tenim sobre la devoció al sant  en el nostre poble en concret i en les nostres terres, en un àmbit més general.

Enric Morrió i Gómez

CONEIXEM?

         Segur que molts heu sentit l’expressió: SEMBLA LA XORLA.És exclusivament nostra, en ningun lloc més es gasta.  La qüestió  que plantege  seria  si sabríeu dir-me:quin és el seu significat?  i   d’ on ve eixa expressió?

Corretgeta descoberta!

          En Benilloba quan una persona camina sense saber on va,cameja d’ací cap allà sense rumb,pega voltes sense una direcció definida i sembla despistat, li diem que SEMBLA LA XORLA. Maria la Xorla era una persona entranyable i peculiar, ja desapareguda fa molts anys    ( al voltant de 40) que vivia sola, en una casa del carrer S. Joan, des de que va morir sa mare. Maria tenia les seus facultats psíquiques disminuïdes encara que s’apanyava per viure ella sola i fins i tot tenia altres aptituds (era capaç de agarrar dos telles de rajol,ficar-se-les entre els dits de la mà i fer-les sonar com si foren unes castanyoles).La seua vida transcorria en un deambular continu pel poble,des de bon matí fins la nit ( de ací ve l’expressió). En tot els llocs es trobava i tot ho sabia. Feia comandes  i  ajudava a la gent en tasques senzilles (portar la roba neta des del llavador a casa,anar a comprar alguna cosa al mercat o a les tendes, tot  a canvi d’una xicoteta paga que consistia en  en alguna cosa per menjar  o bé alguna moneda. Ella ens va deixar, però va restar el seu nom i l’expressió. Quin és el significat de Xorla? Dons, tan sols l’he trobat en el Diccionari Valencià,Català ,Balear  d’ Alcover, en cap més, el qual el mot Xorlo apareix amb el significat de malvestit. I ací tenim un mot quasi desaparegut: Xorlo, que nosaltres encara conservem com a malnom.

EL DIA MES BELL

        No havia dormit bé. S’havia despertat intranquil. Una barreja de por amb il·lusió, d’ansietat amb alegria, de nerviosisme i cansanci  l’havien acompanyat fins al llit, des de que li havien parlat de què hui seria el dia gran per a ell i els demes xiquets. Amb la claror del dia havia recuperat la serenitat, es trobava més segur d’aconseguir allò que anhelava. Aniria a jugar amb els seus amics, correrien pel poble, s’esmunyirien pels cantons, riurien en un portal. Però el pensament, les seues paraules rodarien la mateixa qüestió: a quina hora vindrien? Un havia sentit que prompte, un altre  que tard. O seria a poqueta nit?Creu que   el toc  de les campanes seria la senyal. Però com hi aguantarien?

                En dinar, tornaria a ajuntar-se la colla. Hi anirien, dons, a la avinguda a cercar cap senyal... Amunt, avall, res de res. Ja el sol havia perdut la seua intensitat i la impaciència augmentava. Començaven a vindre’n més, i de més majors... Algú deia que havia vist un camió carregat. On? Comença a baixar gent més major, parelles agarrades, colles d’amics. Tots cap avall,tots esperant. Esta fent-se fosc, s’endevina , entre dues claroretes, la gent per la carretera. Sembla arribat el moment. El murmulli de fons revela el nerviosisme contagiós. I de sobte… unes notes musicals. Una cridada  de trompeta, molt coneguda, anuncia que el esdeveniment  s’ha iniciat. Després…    La resta ja es coneguda per tots.

LA VOLTA DELS QUINTOS

Quinta de 1977: Alberto,Javier Carbonell, J.Tomàs,Jesús Gisbert,Miguel Monllor.J.Miguel Lloret,Toni Reig,Rafael Oltra i J.Antonio Verdú. Musics: Joya i Rafael Doménech

L’any 2001 es va incorporar a l’exèrcit espanyol l’últim reemplaçament de soldats reclutats de forma obligatòria. S’ havia acabat amb un període de 231 anys de Servei Militar Obligatori que va començar en el regnat de Carles III amb ”La Real Ordenanza de Reemplazo Anual del Ejército con el Servicio Obligatorio” de 1770 que estipulava l’elecció, per sorteig, d’una quinta anual d’els homes compresos entre els 17 i 36 anys per completar el cup de la recluta voluntària. Des d’aquesta data fins fa 10 anys tots els joves devien de fer allò que popularment s’anomena la “mili”. Exceptuant, clar està, alguns que es lliuraven per sort, malaltia o invalidesa i fins i tot per diners ( es a dir, per redempció monetària) tot i que depenent de l’ època que tractem. Les darreres dècades el procediment que es seguia era el següent: L’ any que el jove complia l’edat elegida, per exemple 20 anys, era reclutat. Se’l cridava a l’ajuntament del poble, on hi era tallat, és a dir, era pesat i mesurat, i si calia podia presentar alguna objecció. Mes endavant era sortejat: per sorts es repartien els llocs on cadascú aniria destinat. L’any següent, quan complia 21, s’ incorporava al servei en el reemplaçament que li toqués segons la data de naixement.

     Aquesta etapa, la de fer la “mili”, era un punt d’ inflexió important en la vida de qualsevol

home. Suposava un canvi radical en la forma de vida durant un període de temps prou llarg ( dos, tres, quatre, i fins i tot més anys); on es vivien noves experiències, es convivia amb gent nova, es viatjava a indrets llunyans, en un temps en que la gent no eixia, pràcticament,del seu poble o com a molt s’acostava, per unes hores, a algun altre poble de la comarca. Amb el servei militar s’adquiria independència i autonomia, tot i que obligats per les circumstàncies. En la consciència popular estava molt assolida la idea de que en la mili es feien els homes.És a dir, s’ hi aconseguia el grau de persona adulta, capaç de fer-li cara a la vida de forma diferent, d’assumir altres responsabilitats, en definitiva, de ser un ciutadà útil per la societat.

     Aquests moments de tanta transcendència foren els que impulsaren el naixement d’una festa al voltant d’aquestes circumstàncies: la FESTA DELS QUINTOS.Festa que s’ha celebrat i es celebra en Benilloba. Quintos eren els joves cridats per fer el servei militar,i per tant, quedaven inclosos en esta etapa de trànsit de la joventut a la maduresa. Aleshores organitzaven i eren els protagonistes de la festa, que es feia per donar-se a conèixer al poble i per celebra-ho. L’origen del mot “quinto” ve del fet de que, en un principi, tan sols es reclutava una quinta part de tota la població inclosa en el grup d’ edat assenyalat.Aquesta festa dels quintos ha estat molt popular per tot el estat espanyol i també ací en la nostra terra son molts els pobles on es celebrava i encara avui es celebra. Però nosaltres es centrarem en la festa del nostre poble que anomenem LA VOLTA DELS QUINTOS i que encara hui es manté viva. L’ objectiu d’ aquest article serà el descriure-la per estudiar-la i analitzar-la, i en el millor dels casos fer-la reviure a tots aquells que l’hem viscuda.

     Primer que res, hem de dir que aquesta festa coincideix amb les festes de Nadal en cara que no tinga res que veure amb ella: una és una festa religiosa i l’altra profana. La seua superposició es deguda a que davant l’entrada d’un nou any els joves que havien de ser cridats a files començaven a preparar-se amb la finalitat d’ anunciar-ho i de acomiadar-se de la resta del poble. I això s’ havia de fer el primer dia de l’any, el dia de Capdany, no es pot ajornar, davant un any nou s’enceta un període també nou de la vida.

    El principal acte festiu és la volta que pegaran al poble, que dona nom a la festa i que es realitza el dia de Capdany a migdia. Però abans d’aquest dia els quintos s’han reunit algunes nits per assajar; al voltant d’ un bon soparet , quintos i músics preparen la lletra de les cançons i les adapten a una música que es la tradicional en esta festa . Normalment, es fa una cançoneta per cada quinto, a més d’una per tota la quinta, una altra per les quintes, per al poble de Benilloba, per a l’alcalde i per el rector. Una vegada composada la cobla i adaptada al passatge musical s’assaja amb la finalitat d’ harmonitzar, el màxim possible, música i veus. La qual cosa moltes vegades era impossible de realitzar i els músics havien de fer grans esforços per adaptar-se a unes veus amb tanta voluntat com poc encert.

    Arribat el 31 de desembre, la vespra, i de vesprada es realitza el Lliurament de Vares. Aquest és un acte simbòlic. La vara dels quintos i que portarà l’alcalde de la quinta simbolitza el poder, i l’acte, el seu traspàs d’ un alcalde al seu successor, el relleu d’ una quinta per una altra. No es tracta de res més que d’ emular el traspàs del poder polític a l’ajuntament del poble, quan un nou alcalde recull el poder del seu predecessor. De vesprada, les dues quintes es reuneixin en un bar del poble i al voltant d’ una taula amb el seu aperitiu en el que els nous quintos obsequien als anteriors, el nou alcalde rep la vara de l’anterior al temps que diu algunes paraules d’ agraïment i d’ amistat. La vara consisteix en un pal d’ una llargària d’ 1’50 m. aproximadament i del qual, des de la part superior, li pengen unes cintes de colors que cauen paral·leles a d’ell. Les cintes han estat elaborades per les quintes, es a dir, les xiques nascudes el mateix any que els quintos. Hi ha una per cada quinto ( xic o xica ), això és , tantes com persones nascudes el mateix any. Cada cinta porta un nom acompanyat d’ alguna frase que es refereix a alguna característica de la persona, pot ser en to seriós però quasi sempre és de caràcter burlesc o satíric. Les cintes són de colors variats i així, la vara queda molt adornada.

     En acabar aquest acte la quinta ja ha quedat constituïda, amb la diferència entre l’ alcalde, elegit per ser el primer nascut de l’ any, que és el que encarna el poder, encara que el seu poder serà simbòlic i similar al de qualsevol altre quinto, i la resta dels quintos. Aquests representen, també de forma simbòlica, al poble en la seua totalitat. D’ entre ells es diferència un, el més xicotet, el darrer nascut en la quinta. Aquest serà el que pagarà el bacallà. Efectivament ell és el que compra un bacallà gran, sencer, salat, que podia pesar uns quants quilos i que en la Volta el durà penjat a l’ esquena, d’on la gent anirà esgardissant trossets per menjar-se’ls. Dintre sempre de la meua opinió, aquest representaria al badoc, al simple, es a dir, aquelles persones que pel seu caràcter bondadós, carreguen en allò que els demés no volen.

    Es pot seguir un paral·lelisme entre la distribució del poder en el poble i el de la quinta, encara que vist des de l’òptica simplista d’uns joves que utilitzen com element diferenciador la data del naixement, per així, evitar possibles controvèrsies. Recordem que quan un jove torna del servei militar era considerat com home dintre de la consciència col·lectiva i pot assumir les funcions com tal.

    La nit de capdany soparan tots junts, músics i quintos. I aquesta nit encara, acabat d’ encetar l’ any pegaran la primera volteta pel poble. Aniran a cantar-li primer a l’ Alcalde i després al Rector , probablement les cançons compostes per a ells . Aquests podran convidar-los a entrar a sa casa per obsequiar-los amb qualsevol cosa tot i que depèn dels anys i les circumstàncies. Podríem dir que açò seria una forma simbòlica de presentar-se, la nova quinta, a les autoritats del poble i demanar permís per realitzar la seua festa. A continuació cantaran algunes cançons més pel poble abans de retirar-se.

     El dia de Capdany , el dia gran per els quintos, el dia de la Festa, de matí es reuneixen per esmorzar. Més tard, cap a migdia, preferiblement en acabar-se la Missa Major, per aprofitar la concentració de gent, comença la Volta dels quintos. L’ acte que dona el nom a la festa. Quan la Plaça de l’església esta plena de gent comencen les primeres cançons acompanyades per la música dels instruments de corda ( guitarres, bandúrries, llaüts ). En acabar de cantar passen la bossa o algun barret militar per a que els espectadors deixen la voluntat per als quintos. Després segueixen pel carrer S. Caietà, plaça del Castell, on tornen a cantar alhora que van per les cases demanant i les dones posen allò que estimen oportú. Entre cançons i visites a les cases continua la volta al poble, aturant-se en totes les places i també en casinos, bars o llocs on hi ha gent reunida. En acabar, quintos i músics dinen tots junts per celebrar la festa al voltant d’ un bon àpat.

     Els músics no cobren, tan sols són convidats a dinar i tots els diners arreplegats s’ utilitzen per pagar-lo. He escoltat comentaris que parlen de que en temps passats, aquest diners els hi feien arribar als soldats del poble que estaven destinats a l’Àfrica, però açò avui es difícil de confirmar.

     La festa dels quintos consisteix, bàsicament, en aquests actes que he descrit. Avui en dia i des de fa alguns anys els quintos s’ han encarregat d’organitzar altres actes festius, com és la Cavalcada dels Reis i també les danses Esta és la causa de que està arribant-se a confondre els quintos amb els majorals de danses, quan són dos personatges ben diferenciats: el quinto és el jove que, per la seua edat, va a ser reclutat i el majoral, també anomenat majoral de setmana,és el jove encarregat de l’ organització de les danses. Aquests majorals eren destriats entre tots els joves, o no tan joves, amb l’única condició de ser fadrins ( això és, no estar casats), perquè les danses son la festa dels fadrins. La coincidència produïda pel fet de que també els quintos solen ser fadrins farà que a partir d’ una determinada data, difícil de precisar, però que calcule que seria a finals de la década dels anys 50 del S. XX, passaran a organitzar també la festa de les danses. Amb el pas del temps i la unificació de funcions s’ arribat a assimilar de forma equivocada majorals i quintos, per això vull tornar a recalcar la diferència: La festa dels quintos es la volta del dia capdany. Les danses , tradicionalment, ha estat la festa dels fadrins.

     Encara ens resta parlar de les cançons dels quintos , que es componen cada any de nou, de manera que es puguen adaptar a la música.

     L’ estructura d’ elles es sempre la mateixa, consten de quatre versos de set ó huit síl·labes. Si és de set, s’allarga la darrera síl·laba accentuada per fer-la coincidir amb la música. La rima sol ser variable. És canten de forma seguida els quatre versos, a continuació es repeteix l’últim i després el primer.La lletra pot ser molt variada, però sempre s’ha de tenir cura d’ adaptar-la a la música, la qual cosa fa que es reduïsquen les possibilitats. El nombre de cançons varia segons els quintos que hi hagen, però després n’hi han unes quantes fixes que són: les dedicades al poble de Benilloba, a l’alcalde, al rector, a la quinta i a les quintes. Els temes que s’utilitzen són els propis de joves: els que fan referència a les dones, a la taula (amb les dues vessants de menjar i beure), a trets característics de les persones al·ludides o bé del físic, o bé del caràcter, o de l’ ofici. De vegades se li dona un to crític com, per exemple, la cançoneta que li vàrem fer la meua quinta al rector:

En la plaça de l’omet

Hi ha un rector molt baixotet

Que li diuen Joaquinet

I vol fer-se en el poblet.

No cal escriure més cançons perquè n’hi han moltes i molt variades i tothom coneix al menys les seues .

     Fa ja deu anys que ha desaparegut el Servei Militar Obligatori. Els joves ja no tenen que fer la “mili” i per tant no s’ hi han de acomiadar de ningú. Aleshores, que passarà amb la festa? De moment es manté, i el dia de Capdany continua pegant-se la volta però ja buida del seu significat. Com en moltes altres festes ha desaparegut el substrat ideològic que és el que li donava sentit a la festa. I si no volem que desaparega hem de vigilar-la i tenir cura d’ ella perquè forma part de la nostra tradició i és un element importat del nostre patrimoni col·lectiu. A més és un bé que hem rebut en herència i que estem obligats a transmetre als nostres fills en les mateixes o millors condicions.

Enric Morrió

Revista de Festes de 2004

     La base musical sobre la que es canta la cançó, és d’ una Jota. Desprès d’ una introducció formada per una coneguda Jota Aragonesa, composada per una sèrie d’ acords, principalment en la tonalitat de La Major, l’ inici de la melodia es produeix en el segon temps del segon compàs, inici acéfal; totes les frases són de huit compassos que es repeteixen, donant lloc a una segona frase també de huit compassos, que es una variació de la primera, i darrere d’esta i sobre la dominant es canten les populars estrofes que any darrere any els quintos escriuen sobre cadascú del grup.

    Després de cantar les estrofes de cada cançó, continua la música sense interrupció, amb una altra variant de la jota.

     L’ acompanyament és exclusivament instrumental, i va a càrrec de les guitarres que principalment utilitzen els acords de tònica i dominant en forma de vals, introduint puntualment algun acord substitut.

    Com l’estructura es simple i molt rígida, les variacions es poden fer simultàniament sense que açò provoque dissonància alguna, depenent, això si de la mestria dels intèrprets.

Jose J. Alvado

Busquem!!!

              Esta imatge si que crec que serà mes fàcil d’encertar. Però estic segur que es podran comptar per desenes els benillobers que no han passat per ací i per tant no saben on està. Vinga animeu-se a participar.

On està?



Corretgeta descoberta!

Molt bé Marissa! Ho has encertat. Però pense que era molt fàcil per a tots els que han pujat alguna vegada. És el darrer tram de l’escala que puja al campanar, que arranca des del rellotge al qual s’accedeix per la porta que es veu a la foto. És un tros d’escala mes dificultós, ja que és  més estreta i puja de forma helicoïdal amb uns esglaons també més estrets i de forma triangular, més amples al costat de la paret i més estrets en l’eix de l’escala. Es la solució  constructiva per accedir amb menys espai,però mes desnivell, des de l’anterior tram d’escala,més ampla i amb menor desnivell, al  cos de les campanes.

Llavador de dalt

Llavador - foto montaje

Des de el primer esglaó  ja s’ escomençava  a sentir el soroll de  l’aigua al caure per la cascada que feia al rebassar el paretó que tancava el safareig.  El xafardeig de les dones ho animava:

-          Vos heu enterat que …    esta altra vegada embarassada

-          Dons, ja en té tres, i el últim encara no ha fet l’any.

-          No sé  com podran viure…

L’aigua , amb el sabó que duia , al caure  feia  una escuma que s’ amuntegava atrapada entre les herbes que creixien a l’ inici de la sèquia. El mentider continuava bullint.

-          Ha tingut unes paraules amb la veïna.

-          Tan amigues que eren?

-          Dons, ja veus.

Mentre les mans roges de fregar continuaven fent relliscar un puny contra l’altre  i el  filet de sabó s’esmunyia per la pedra llisa fins  caure  a l’aigua i continuar  surant lentament.

Al fons, un poc apartada , cobert el cap amb un vel negre,una dona callada llança am força el  llençol per rentar-lo, després l’ arreplega i escorre enroscant-lo amb la força d’unes mans adobades per la feina i el fred  . L’educació rebuda no li permet parlar, tampoc els ànims l’acompanyen .

                Un dia va arreplegar la roba neta i la va posar dintre del cossi , el va agafar per les anses i amb la destresa de haver-ho fet moltes vegades, el va posar damunt del cap i lentament , però amb molta seguretat ,va eixir i pujar per ultima vegada els esglaons, sen se mirar cap arrere. Una porta es va tancar, ja no hi va baixar mai ningú més. Els temps havien canviat. La sèquia va deixar de dur aigua. Poc a poc va restar abandonat. Ja ningú li feia cas. I després a vingut  tot el demés. Arrimeu-se i  voreu com resta part de la nostra història. Escolteu  i sentireu  la nostra memòria. Mirem-se i  vorem la estima que ens tenim.