CONEIXEM?

Esta setmana toca recordar una expresió que tots coneixem i que tan bonica com és deuríem continuar utilitzant...     Anar d'arrapa i fuig

Solució:

L’expressió  d’arrapa i fuig o també de rapafuig com solem dir nosaltres significa de pressa, sense parar-se en les coses, passar de pressa per diferents lloc o accions. Per exemple: Quan vas amb poc temps a un lloc on hi ha moltes coses que vorer passes de rapafuig per tot.Quan entres a un lloc amb moltes persones conegudes les saludes a totes de rapafuig, sense detenir-se.

                Segons els llibres l’etimologia seria la següent: d’arrapar, llevar,emportar-se, arrabassar. I fugir, que el seu significat està clar. Jo pense, no se si encertadament, que esta expressió bé podria vindre d’una personificació d’una acció dels gats. Els gats utilitzant la seu rapidesa i habilitat el que fan en una situació defensiva es arrapar ( amb les seues ungles) i fugir. I està acció ràpida és la que nosaltres fem servir per anomenar el nostre pas superficial per les coses. Esta expressió ha segut molt habitual en el nostre poble així com en el pobles del voltants i fins i tot València.

TERRETA PER ESCURAR

         Fins no fa massa anys, però que ara ja és una costum oblidada i per això aprofite este espai per a recordar-la  als que l’han coneguda i donar-la a conèixer als que ja no han sentit parlar d’ella, s’utilitzava la terra per escurar. Aleshores no hi havia tanta varietat de  detergents  ni amb la capacitat desengreixant que tenen ara  i l’enginy i la necessitat els havia ensenyat a utilitzar els recursos més a l’abast. I així fou com amb un poc de sabó amb aigua, un fregall que solia ser de fils de pita i un pessic de terreta s’aconseguia escurar  la vaixella: plats, gots, perols i fins i tot les paelles més olioses o les gerres al final de la temporada  abans d’omplir-les d’oli novell. La terreta era un desgreixant natural que per la seua textura absorbia el greix al temps que rascava la brutícia mes apegada. Però no servia qualsevol terreta  sinó sols aquella amb unes peculiars característiques, una barreja de tap i argila  amb una textura de grans molts fins. Eixa terreta en Benilloba  l’aconseguien en les Forques, a l’inici del camí de la teuleria, on mes o menys hui està l’ecoparc. Allí en el camí i sota el marge hi havia, fins fa pocs anys, un parell de covetes de poca profunditat que les havien fet les persones al rascar per extraure esta terra. També era molc utilitzada la terreta de Millena, on allí si que hi havien autèntiques coves fetes amb l’extracció de la terra per a  esta finalitat.O tempora,o mores.

DANSES 2016

          Un any més hem celebrat les danses: Els majorals s’han esforçat per a que tot estiga a punt i isca com cal. I realment s’ha aconseguit, les danses enguany han estat molt animades i s’ha vist a la gent amb ganes de ballar. La nit de dissabte va ser espectacular, amb un Cap de Dansa que quasi pegava la volta a la plaça, diversos grups que celebraven el seu aniversari de majorals i amb alguns moments en que tota la plaça estava totalment ocupada per la gent ballant. També hi ha que dir que el Diumenge el Cap de dansa era molt curt. Este tema caldria prestar-li un poc més d’atenció. També hi ha hagut novetats com es la celebració del trenta aniversari  de Paco Bessó com a dolçainer de Benilloba, no se si és de récord però si  per a celebrar que un dolçainer arribe a connectar tan bé amb la gent i la festa, a conèixer la nostra forma particular de la dansa  i que continue aportant-nos la seua música. No tots els dalçainers que han passat per ací han arribat a connectar, ni a interpretar la nostra música ni a passar tantes hores tocant  com per a repetir moltes vegades. Enhorabona Paco. També va haver una altra novetat:l’enramà del cadafals, la tarima com nosaltres diem. Antigament  la tarima es plantava amb bigues i taulons de fusta i després s’enramava amb motius vegetals. Al voltant de l’any 70 del segle passat Pep Gabiel ( un gran enamorat de les danses i fuster de professió) va fer esta tarima  més elegant, pintada de colors i desmuntable. Aleshores es va abandonar la costum de enramar-la. Amb l’assessorament de José Reig, amb el permís dels majorals  i l’ajuda de Rigo vaig decidir enramar enguany la tarima com es feia antigament: Amb TAMARIT.  Este és un arbust (Tamarix Gallica) que es reprodueix en terrenys arenosos o de margues, de rames flexibles i  fulles molt xicotetes. Ací el podem trobar en el riu de Gorga. I cap allí vaig anar a fer un costal per enramar la tarima. Encara que va que dar molt ornada, al ser un any especialment sec, les rames i fulles es var assecar ràpidament, anaven desprenent-se, resultant on poc incomodes per als dolçainers, als que tampoc els va agradar molt la decoració. Es tractava de recuperar una tradició i si enguany no ha eixit tot lo bé que s’esperava s’intentarà millorar.

CONEIXEM? MOIXAINA

Algú sabria utilitzar esta paraula? Estic segur que seran ben pocs els que la coneixen.


SOLUCIÓ:

Una moixaina és una carícia que es fa passant la mà per la cara. També s’utilitza en sentit figurat. Exemple “Deixat de moixaines  i escomença la feina” o “ Deixat de moixaines i anem a l’assumpte” Aleshores s’utilitza en el sentit d’adular o afalagar.

Este mot encara que el coneixem, al menys els majors pràcticament no l’utilitza quasi ningú.Així que podriem practicar més les moixaines i de pas recuperar este mot tan bonic.

BENILLOBA.LA TIERRA DE MIS ANTEPASADOS

Ahir,3 de Juny es va presentar el llibre "Benilloba:La tierra de mis antepasados".L'Alcaldessa Anna Dèlia i jo vam acompanyar a Mercé Camps en este acte. I ací vos pose el meu escrit en la presentació de l'acte.
 
BENILLOBA.LA TIERRA DE MIS ANTEPASADOS

 El naixement d’un llibre sempre és una bona noticia,i si el llibre parla de Benilloba encara és millor. Bona Vesprada.

Primer que res vull donar les gràcies a Mercé per haver-me convidat a estar ací i a l’ajuntament i en concret a Anna Dèlia per haver facilitat este acte.

            Començaré parlant  de Camèlia O’Conno , l’autora, o millor Camèlia Domènech com ella vol que la coneguen ací, es a dir, pel cognom de son pare que és un cognom molt propi del poble. Jo la vaig conèixer al 2013 pel correu electrònic, personalment no la conec, i a la que estic molt agraït per tota la seua col·laboració en la meua investigació sobre l’emigració de Benillobers als EEUU. Ella és un testimoni directe d’aquella emigració. El seus pares es van casar ací però de seguida se’n van anar a Filadèlfia i al poc temps va nàixer Camèlia.Per tant de xicoteta va viure tot el ambient dels Benillobers emigrats a EEUU i concretament a Filadèlfia.

            Camèlia es una persona molt culta, intel·ligent, lúcida i a pesar de la seua edat encara conserva la xispa de la curiositat pel saber.I fruit de la esua característica personalitat, de la seua prodigiosa memòria i l’amor per la terra dels seus pares és este llibre que hui presentem ací. Els seus pares, Rafael i Matilde li van transmetre  la cultura dels seus avant passats en un intent de perseverar la seua identitat, de sobreviure dintre d’ un món diferent. Com ella mateix diu al pròleg “ Nuestro mayor peligro es olvidar nuestros orígenes”.

            La conseqüència d’eixe intent de conservar els orígens és este illot de la nostra cultura dintre de la societat angloamericana.

             Este llibre consta d’una primera part en la que l’autora utilitzant llibres, articles de diversos autors i les seues investigacions en genealogia va reconstruint la  història del nostre poble.

            I després té tota una segona part en la que relata llegendes populars anècdotes,costums, folklore  i fets històrics que ella recorda a traves de les narracions de són pare i altres familiars. I així arribem a conèixer cançons de batre ( crec que ací s’han perdut totes), jocs i cançons infantils. Fins i tot arribem a conèixer la narració d’un miracle de S.Vicent que es contava per ací. Costums, vigents a principis del s.XX i que ja han desaparegut , per exemple: menjar pa i raïm o pa i olives.

            També hi ha un llistat  d’expressions i frases fetes, de les qual algunes encara es conserven però altres han desaparegut.

            Però el que vull destacar és com tot el coneixement cultural d’unes persones que van emigrar als EEUU, allí s’ha conservat i cent anys després ens torna com un retrat de l’època  ensenyant-nos coses que nosaltres ja havíem oblidat. Es la imatge intacta que conserva l’emigrant  de la seua terra i època. Són els lligams als seu origen.

            Quan Mercé em va convidar a estar ací jo li vaig escriure a Camèlia  contant-li-ho I ella en va contestar entre altres coses:

“Para mi lo que escribí no tien gran mérito. Solamente lo escribí para que mis hijos y nietos no se olviden de sus raices. Desde luego en algunas generaciones se perderà todo, muy a pesar mio”.

Y això és el que hem d’evitar nosaltres: que els nostres coneixements , cultura i llengua es perden.

BUSQUEM !

Sigues del poble o foraster

pensa i busca 

que segur ho trobaràs.

No escodrinyes  dintre de casa,

que no està.

No mires cap amunt,

que no ho voràs.

Ni cap avall,

que prompte acabaràs.

Seu al sol, 

beute una cervessa,

gaudeix del moment

que al cap el vindrà.

PETROSA: UNA FONT,UNES HORTES I UNA HISTÒRIA

A l'Est del poble de Benilloba i a poca distància d'ell està el barranquet de Petrosa. Este va des de la clotada que es forma en el que anomenem Pla de Petrosa, i de forma descendent, cap al riu de Penàguila on desaigua. És la sortida natural cap l'Oest de les aigües del pla. I l'erosió d'estes aigües és la que ha obert el barranquet entre dos tossals: el del Calvari al Nord i el pla que anomenem com Pins de D.Pedro. Les dues vessants tenen una forta pendent i són d' argiles i margues, materials fàcilment erosionables, açò ens informa de la relativa joventut d'este relleu (en termes geològics).Este barranquet, aprofitant les surgències d'aigua,ha tingut tradicionalment un ús prou significatiu per al poble: per una banda ha subministrat l'aigua necessària per al consum humà i per l'altra ha permès regar unes hortes disposades en forma de terrasses cap a la desembocadura del barranquet. Este paisatge que ha estat invariable durant segles ha anat canviat progressivament al llarg del S.XX en detriment del seu ús tradicional. En primer lloc, va ser a principis del S.XX ,quan es construeix la carretera de Alcoi a Callosa d'Ensarrià que al seu pas per Benilloba la van traure del poble i la desvien per la banda Sur (part baixa) i pel barranquet de Petrosa. La qual cosa suposa una minva de terreny a les hortes. En el anys seixanta, s'instal·la una gasolinera en una horta,l'última del capdavall. I després, progressivament, ha anat deixant de cultivar-se les hortes, abandonat-se el seu ús tradicional. Però per a que siguem conscients del que ha suposat este espai per a Benilloba vaig ha parlar-vos un poc d'ell.

Les hortes que rega la Font de Petrosa han constituït, al llarg de la historia i fins fa poc , una unitat hidràulica única i independent. Els tres trets que caracteritzen esta unitat són:

• La Font per la que surt un cabdal irregular d’aigua. Aigua que naix uns metres mes amunt i es canalitzada per una androna fins la font.
• Una bassa amb una funció d’emmagatzematge i regulació
• I unes hortes amb forma aterrassada i descendent, ocupant la quasi totalitat de l’amplària del barranquet, des de la bassa fins les restes de l'aqüeducte de la Canaleta (braçal de la séquia de Solana) o camí de La Costera de Penàguila.                                                                                                          L’element fonamental d’esta unitat és l’aigua. Un aigua en quantitat limitada i a més irregular, tot i depenent de la meteorologia. La qual cosa feia que el seu ús estaguera molt ben regulat. L’aigua des del moment que xorra pel canó de la font fins que arriba a les horts passa per tres estadis diferent i cadascun té un ús diferent:

-Al xorrar l’aigua per la Font pot ser poada per la gent del poble per al seu consum. Però un consum limitat, per beure i guisar. I fins ací han vingut tots el habitants del poble al llarg de la seua història, fins a la darrera dècada del s.XlX en que és va portar l’aigua al centre del poble, amb els seu vaixells, com cànters i botijons per a poar-la i abastir-se d'un aigua necessària per a la seua supervivència.                                                                                              

-De la font l’aigua caia a un bassi xicotet ( amb unes dimensions aproximades de 0.30 x 0,80 m.) i d’este passava a un més gran (aproximadament de 0,40 x 1,50 m) que servia d’abeurador d’animals, de treball(mules,ases...) o de pastura (cabres,ovelles...). Este era el segon ús de l’aigua i a d’ell tenien dret tots els animals que fins ací es desplaçaren.

En estos dos estadis cal distingir un ús comunal de l’aigua: era tota la comunitat la que se’n beneficiava.

-Del darrer bassi passava l’aigua a la bassa, situada a un nivell inferior i amb una forma irregular, de costats desiguals,amb unes dimensions aproximades de 11 x 4,5 x 10 x 4 m. I amb una fondària difícil de mesurar pel seu estat, amb restes vegetals,deixalles i solsides de terra, però que podria estar entre els 2,5 i 3 m. Bassa que emmagatzemava l’aigua per a regular el seu ús. Un ús que ja és privat, limitat als propietaris de les hortes.

En la darrera etapa de funcionament del reg, l'aigua de la bassa es distribuïa de la següent manera i seguint l'ordre del curs de les aigües:

- El primer propietari tenia una extensió d'horta d'uns 1500 m² aproximadament, amb dret a 3 dies d'aigua.

- El segon propietari tenia una extensió d'horta d'uns 2100 m² aproximadament i amb dret a 4 dies d'aigua.

- i el tercer propietari amb uns 5470 m² tenia dret a 7 dies d'aigua.

Les extensions aproximades les he calculat amb el programa del visor del Sigpac.

Un dia d'aigua equivalia a l'aigua acumulada en la bassa durant les 24 hores del dia. El quinzé dia tornava a començar la roda de la tanda.

Este conjunt d'aigua, terres i reglamentació formen una unitat hidràulica i agrària amb una estructura que s'ha mantés inalterable des de la seua creació fins al S.XX. La disponibilitat d'aigua,així com l'espai conreable posen uns límits per damunt dels quals no és pot créixer. Però si sabem amb certa exactitud quan cessa la seua activitat en canvi no sabem des de quan ve. I eixa seria la pregunta que ens interessa i que vaig a intentar resoldre.

El conjunt de font,bassa i hortes formen una unitat hidràulica amb unes característiques pròpies:

- el tipus de cultiu

-una extensió molt limitada ( una hectàrea aproximadament).

- l'abancalament

-l'ús regulat de l'aigua,etc.

Este sistema és repeteix per molt llocs d'Andalusia, l'est peninsular i les illes Balears i ha estat estudiat per diversos autors com M. Barceló, A. Bazzana, P. Guichard, Josep Torró,etc. Estos autors comparen estes unitats hidràuliques a unes unitats molt paregudes que anomenen com «magrebí berebers» localitzades al Nord d'Àfrica i per tant podríem pensar que este sistema de cultivo seria importat en un determinat moment des d'aquest lloc.

Este espai cultivat aniria conjunt amb una societat de tipus clànic. És un clan de persones el que en determinat moment s'estableix en este lloc després d'haver emigrat del seu i troba unes condicions particulars per establir-se similars a les seues d'origen: un naixement d'aigua, uns condicions del terreny aptes per condicionar terrasses de cultiu i amb una extensió suficient per assegurar la subsistència del clan.

Este clan de persones s'establirien en un lloc pròxim a la zona de cultiu, que és el lloc de treball i subministrament d'aigua però sense perjudicar-lo. Unitat de cultiu i unitat clànica es convertixen en inseparables i dependents, constituint un tot autosuficient.

Eixa unitat hidràulica de cultiu amb una estructura uniforme i una extensió limitada presenta una línia de rigidesa que marca una extensió per damunt de la qual no pot créixer. Aleshores qualsevol creixement de la població no és podia traduir en un augment de l'extensió cultivada i s'havia de resoldre amb una emigració d'un segment de la població del clan cap a un altre lloc amb unes condicions similars i necessàries per al seu establiment. I així s'expandia eixa societat segmentaria, encara no ben estudiada, però que està en la base de la societat andalusina que va ocupar les nostres terres a partir dels segles lX i X.

Tornem al nostre espai irrigat de Petrosa i seguint les pautes de M.Barceló per a catalogar estos espais com a originaris andalusins tenim:

1.Presenta una extensió d'uns 9000m2, o siga 0,9 Ha. Quan diu que l'extensió mitjana dels espai irrigats andalusins és d'una hectàrea.

2.Una toponímia conservada: PETROSA. Que segons P. Guichard (1976) era l'antiga Batrusa, zona situada entre els termes actuals de Benilloba i Penàguila i en la qual han aparegut restes de diferents assentaments: com el Tossal del Moro amb restes amb una cronologia inicial situada a principis del S.X. Hi ha restes d'assentament en altres llocs i un d'ells estaria per damunt d'este espai irrigat de Petrosa en el que hui és l'Avinguda de la Diputació on s'han trobat diversos tipus de restes d'assentaments com ceràmics, murs de pedra i algunes sitges. I també al nucli antic de Benilloba amb restes d'assentaments i soterrars.

Com a conclusió podem dir que tenim una sèrie de dades que ens permeten afirmar amb prou seguretat que:

-L'espai irrigat de Petrosa presenta unes característiques similars als espais irrigat andalusins.

- Que este espai hidràulic i de cultiu aniria associat a un assentament de població de tipus clànic.

-I que en este espai estaria l'origen de l'assentament que amb el pas del temps acabaria convertint-se en el nostre poble i el clan li donaria el nom.

Per últim, tan sols resta afegir que en este espai hidràulic de cultiu ha tingut una estructura uniforme i inalterable durant al menys X segles i tan sols en els darrers 30 anys s'ha produït l'únic canvi possible que és el seu abandonament i ocupació per altres usos, estant propera la seua desaparició.