El molí del Salt
es troba situat al terme municipal de Benilloba, a la partida del mateix nom,a
la part esquerra del riu de Penàguila. Per accedir al molí des de Benilloba hem
d’agafar el camí que transcorre primer vorejant la part dreta del riu per
creuar-lo, posteriorment, per un antic pont. El molí es situa uns metres més
avant, a la part esquerra del riu.
Sense dubte, el molí del salt és
el més singular i espectacular de tota la comarca. Es troba en un emplaçament
grandiós, de parets verticals, d’aigua i verdor. El riu de Penàguila, causant d’aquesta meravella
natural, transcorre, abans d’arribar al molí, per un congost calcari que a les
proximitats del molí realitza un salt de quasi vint metres d’altura.
A causa del desnivell, l’assut
està situat a poc més de cent metres de distància. L’aigua es condueix primer
per un curt alcavó excavat en la roca i després per una amplia sèquia penjada
al penya-segat, que s’aboca a l’interior d’un cup de quasi dotze metres de
profunditat. En temps de sequera, i davant de la impossibilitat de construir
una bassa,l’aigua s’embassava al mateix riu, tot aprofitant l’estretor del congost.
En aquest lloc, si analitzem les marques picades que hi ha a la roca, es
situaria un parat fet amb taulons de fusta i altres elements per evitar les
fuites de l’aigua.
Actualment, el molí es troba en
un estat bastant ruïnós: totes les teulades estan enfonsades i les parets
segueixen el mateix camí. L’edifici encara té totes les portes i també les
cantonades de carreus, alguns de certa grandària, igual que la paret, tant la
que s’alça damunt de la roca a vora del riu com la que es troba acostada a la muntanya,
lloc on es situaven les moles davall d’una sala ampla amb volta de doble rajola
de fang. La resta de parets estan construïdes de maçoneria amb pedra irregular
i algun que altre còdol de riu.
La part habitable del molí es
situava damunt de la sala de moles, tenia entrada individual i estaven
comunicades per una escala interior.
La cacau està completament
excavada a la roca i, com a conseqüència de la instal·lació de la central
elèctrica, fou reformada i ampliada, tot conservant la forma originària a la
part més fonda com també la sortida, amb un arc de carreus espectacular.
El molí del salt es degué
construir durant la dècada de 1760-70. La data de 1761 ha sorgit en caure el
lluït de morter de calç de la sala de moles pintada en un dels carreus.
Per confirmar aquesta qüestió, podem
aportar també que la documentació escrita sobre aquest molí no ens apareix fins
l’any 1773. En aquest document, el molí del Salt s’arrenda en companyia del
molí vell per ser els dos propietat del comte de Revillagigedo, senyor de Benilloba:
“Vicente Baldó, familiar del Santo
Oficio de la Ynquisición (...) como arrendador de los derechos dominicales de
esta villa de Benilloba (...) rearriendo y doy en renta a francisco Botella y
Antonio Lledó, vecinos de esta dicha villa de Polop, los molinos arineros de la
misma por tiempo de quatro años (...) precio en cada uno de ellos de
seiscientas libras”.1
Fins a primeries del s.XIX, els
dos molins continuen arrendant-se conjuntament i fins i tot apareix de
vegades com si d’un sol molí es
tractara, com ve reflectit en el document següent: “rearriendo y concedo en
venta a Vicente Català de exercicio molinero, vecino de la villa de Cocentaina,
el molino harinero de esta dicha villa de Benilloba (...) por precio de
quarenta y tres libras seis sueldos y ocho dineros por cada més”.2
Així mateix, en un altre document, es pot
comprovar que tenia dos moles:”rearriendo y doy en renta a Joaquín
Lledó,maestro molinero, vecino de la villa de callosa de Ensarrià, los
molinos arineros de esta dicha
villa, citos en su término y partida del
Salt el uno, con dos muelas”.3
L’any 1820, apareix el primer arrendament
individual del molí del Salt. Se’l queda Joaquín Lledó, veí de Benilloba, per
170 lliures a l’any4. En 1824, el preu d’arrendament va a la baixa,
ja que en aquesta ocasió se’n paguen 135 a l’any, sota l’arrendament conjunt de
Bautista Lledó, de Benilloba, i de Vicente Seguí Tormos, d’Alcosser, ambdós
moliners5.
El 24 de març de 1865, el molí
del salt, fins aquell moment propietat del Comte de Revillagigedo, senyor de Benilloba,
es ven a don Benjamín Barrié Dosonié, de 69 anys, consòl de sa majestat
Britànica al regne de València, resident a la ciutat d’Alacant, per 30000 reals
de velló, i s’anoten en el document de venda algunes referències descriptives
del molí:”Un molino harinero titulado del salt en término de Benilloba, situado
sobre el rio de Penàguila, con dos muelas, del espesor la una de siete dedos y
la otra de veinte y uno, con seis palmos de diámetro, su superficie lo es de
cuarenta y ocho aplmos de longitud o profundidad con treinta y dos de latitud,
comprendiendo dos tramos, el uno de dos pisos y el otro de tres, y una cuadra de diez y ocho palmos latitud con
veinte y cinco de longitug, como así mismo
su correspondiente estenedor. El salto de las aguas que le dan movimiento
lo es de setenta palmos, lindante todo con el monte y con el rio mencionado”.6
A la mort del cònsol, en 1870, l’hereten els
seus fills i s’inscriu en el registre de la propietat a nom d’un d’ells, don
Carlos Barrié, el qual mor en 1885 i l’hereta una filla seua.Georgina Barrié i
Labro, baronesa viuda de Satrustegui.7
El 15 de juny de 1899, Luis Orta
Monparler, veí de Benilloba compra el molí en nom de la societat “La Eléctrica
de Benilloba” integrada per Antonio Botí Vilaplana, propietari, Pablo Colomina
Pérez, comerciant, Emilio Colomina Raduan, enginyer, José Cots Nerita, enginyer,
i pel mateix comprador. La societat, en l’estatut, ja indicava com a finalitat
“facilitar al público fuerza y luz eléctrica y en general cuantas aplicaciones
tenga la electricidad”.8
En 1917, com a pagament d’un
crèdit contra aquesta societat, se l’adjudica Emilio Aguilar Roso, veí de valència, “un molino harinero
destinado hoy a fábrica de electricidad (...) con turbina, dinamo, línea de
alta tensión de un Kilómetro y red de distribución en la villa de Benilloba”.9
En 1923, tant aquest molí del Salt
com el de les Penyes del Salt, són comprats per Alberto Puigjaner Torres,
enginyer, veí de Barcelona, el qual, quatre anys després, el ven a Irene
Vidal Monparler per 8000 pessetes.
El molí del Salt deixa clarament
de moldre gra en 1899 per a convertir-se en una central elèctrica que , com
tantes altres que foren instal·lades als molins de la nostra comarca, deixen de
funcionar per la forta competència de “Hidroeléctrica Española”
Avui dia, el molí i el seu
entorn podria tindre una activitat turística com a mostra del passat d’una
activitat molt important en aquesta comarca, ja que aquest molí, a pesar del
seu estat de conservació, encara és perfectament recuperable, i el lloc i els
seus voltants presenten un atractiu natural de primer ordre i una emergent
indústria turística d’interior que necessita de llocs com aquests,
s’encarregarien de la resta. Esperem que aquesta solució, o alguna altra, puga
remediar el que desaparega un molí tan emblemàtic per a la nostra comarca.
1Arxiu Notarial de Cocentaina.Protocols
de Juan Ripoll.Benilloba 1773 f.133
28/12/1773
2ANC Protocols de juan Ripoll.Benilloba
1776 f.97v 16/10/1776
3ANC Protocols de Juan ripoll.Benilloba
1782 f.27v 26/3/1782
4ANC Protocols d’Alejandro Ripoll. Benilloba
1820 f.6v 12/6/1820
5ANC Protocols d’Alejandro Ripoll.
Benilloba 1824 f.69-69v 27/6/1824
6 Registre de la propietat de Cocentaina
Tom 50 fol.75 finca 151
7 RPC Tom 50 fol.77 finca 151
8RPC Tom 636 fol.56 finca 151
8RPC Tom 636 fol.56 finca 151
9 RPC Tom
636 fol.58 finca 151
Tota es informació està treta del llibre:
Molins i
Moliners.Els molins hidràulics fariners del comtat.
Edita: Centre d’Estudis Contestans. Cocentaina 2007
