BUSQUEM!

Algú sabria dir-me on podem vore estos graffitis. I si sabera explicar algo més ja seria per a Cum Laudem.

L'ASQUEIAO

                Finalitzant el mes de maig com estem, m’ha vingut al cap  que este més ha segut tradicionalment un mes de bodes, són moltes les parelles que és casen arribat este temps: no sabem bé si es per el canvis que produeix la primavera,o perquè fa millor temps per a estos esdeveniments, allunyats de el calor de l’estiu o el fred de l’hivern... Però no es de les bodes habituals del que vaig a parlar i entenc habitual per les parelles de nuvis que es casen per primera vagada. Sinó d’aquelles bodes que hui en dia no són tan freqüents  o millor dit, quasi excepcionals,  perquè els avanços  en l’alimentació i, millor encara, en la medicina han  permès un descens dràstic de la mortalitat: la boda d’un vidu. Fins fa unes dècades la figura de la persona vídua o vidu era molt habitual, i sobretot vidus perquè eren moltes les dones que morien durant el part o com a conseqüència d’aquest per algun tipus d’infecció. En una societat tradicional on la tasca assignada a cada membre de la parella estava mot definida          
 ( Hem de deixar al marge les idees o corrents ideològics que predominen ara i evitar qualsevol judici): l’home era l’encarregat de portar un sou a casa, uns ingressos econòmics o els aliments necessaris per sobreviure mentre que les dones eren les encarregades de les tasques de la casa a més de l’atenció als fills. En esta situació el que faltara un membre de la casa, home o dona, suposava un agreujament de la situació familiar, posant en perill la pròpia subsistència i la dels fills. El pare o la mare, tot sol,tenia molt complicat el poder seguir endavant: si era el pare, no podia treballar de sol a sol, com aleshores es feia i a més preparar el menjar, o llavar la roba, o tenir cura dels fills. Si era la mare, mal tenia la subsistència  sense un mínim d’ingressos.

                Per estos motius més, que per sentiments, era que les persones vídues es tornaven a casar i en la majoria de els cassos es tractava de matrimonis arreglats directament o a través d’intermediaris. I a més, moltes vegades sense deixar passar el temps habitual del dol, sense festeig i de vegades de forma  amagada,  en la matinada quan tot el mon descansava i no hi havia ningú pel carrer. A fi de que quan la gent s’assabentara ja estava el fet consumat. De tot açò va nàixer un costum ja desaparegut i del que vull parlar : L’ASQUEIAO, com diguem nosaltres o l’esquellotada  com diu el vocabulari mes culte. En que consistia? Quan es sospitava o s’enteraven de que es casava un vidu, les nits anteriors a la boda, els amics o coneguts, sempre homes, anaven en colla armats amb instruments de fer soroll: llaunes,esquelles, picots,etc. per la nit, a la casa on vivia el vidu i allí restaven fent soroll fins que el afectat es decidia a obrir-los la porta i convidar-los. El soroll era fort i esfereïdor a fi de molestar el mes possible als habitants de la casa així com per a alertar als veïns del poble. S’havia de deixar ben patent davant la societat que un vidu es casava. La duració de l’esquellotada era variable, podia durar una nit perquè a l’afectat li molestava o volia acabar prompte amb la difícil situació o uns quant dies si no volia beneficiar amb la convidada als esquellotadors.

                En esta tradició, ara ja desapareguda en el poble, podem distingir dos interessos ben diferenciats en el que crec que devem buscar la seua explicació: el primer seria les ganes de festa de la gent, que en un poble amb tota la seua monotonia i amb la falta de esdeveniments per a celebracions, este era un motiu  per fer festa i trencar amb la rutina. I el segon, que estaria, a més, encobert i  relacionat amb les creences i supersticions, molt habituals en estes societats endarrerides. Es tractava d’allunyar l’esperit del consort difunt. Feia poc temps que havia faltat la dona i el seu esperit o al menys el seu record encara estava present. Amb este esvalot de gent i soroll es pretenia allunyar-lo  o avisar-lo de que la societat recolzava este nou matrimoni.

FUERA DE PASQUA

El dia de Pentecosta o  Pasqua Granà, com nosaltres també li diem, tradicionalment s’ha celebrat  mitjançant el que hem anomenat com  la FUERA       ( no se el perquè de dir-ho en castellà). Esta consistia en sortir  al camp a passar el dia: grups d’amics o les filaes dinaven en alguna caseta, parà o altre lloc situat en les afores del poble. Avançada ja la primavera, quan el camp mostra tot el seu esplendor i ja es poden apreciar les properes collites hom gaudeix de passar un dia al camp.

CONEIXEM?

Sabrieu dir-me que és açò? És un poc difícil però pensant i preguntant podeu averiguar-ho.Va animeu-se.

SOLUCIÓ:s'anomena CAPSANA  i era un rodet  de drap que es posava al cap per dur coses de pes i mantenir millor l'equilibri com podia ser la post de dur el pa al forn, la safa o cuba de roba al llavador...

ENCICLOPEDIA

          Hui regirant per casa m'ha aparegut este llibre: ENCICLOPEDIA editat en 1935 en Gerona, l'autor del qual és José Dalmau Carles, Profesor Normal i director del Grupo Escolar de Gerona. Este llibre seria utilitzat com a llibre de text per estos anys a l'escola de Benilloba. Era del Grau preparatori i segons les instruccions el xiquet devia adquirir els coneixements en un any, és a dir, en un curs. Després estarien els volums de Primer, Segon i Tercer Grau: Cadascú d'ells serviria per a dos cursos. El de Grau preparatori que és el que tinc a les mans incloïa les següents àrees: Grámatica (Castellana per suposat), Aritmética, Geometria,Geografia, Historia d'España, Ciencias Físicas i Naturales, Higiene, Estudio del Derecho i Educación Social. Pose dos fotos: una de l'apartat d'Higiene i un altre d'Educació social per a que se n'adoneu un poc dels continguts.

DIA DEL PARE

      No he estat mai partidari d’aquestes celebracions que ens espenten a la despesa i al consum: dia del pare, de la mare, dels enamorats, etc.Com si tots els sentiments i emocions  que duen implícits anaren concentrats en un regal u obsequi que es fa per que s’ha de fer, perquè tot el mon ho fa, i al instant resta oblidat com un objecte inútil més per algun racó de casa. I és pels racons de casa, si es posem a escoltar o percebre,d’on ens poden venir aquells records i vivències  que, això si, és el millor regal que podem fer a les persones que són l’objecte de la celebració. I hui dia del Pare, si m’ature un moment, tot un allau d’imatges i records, com si un You Tube fora, passen pel meu davant: acompanyant a mon pare a l’horta per uns camins    estrets i llargs, eterns  des de la meua percepció infantil,  i allí, mentre ell regava o entrecavava jo jugava  en el riu amb un molinet de joncs que ell m’havia fet. O ajudant-lo  ( com seria l’ajuda!) a llevar els escarabats de les mates de les creïlleres  i anar guardant-los dintre d’una botella de coll ample, d’aquelles que compraven amb llet condensada, i que al finalitzar tapàvem i amollàvem riu avall.

 I creixia al costat d’ell, contant-me les seues històries de la mili, o el seus viatges a Palma de Mallorca on va fer dos temporades venent gelat o aquell conte de les rabosetes que mil vegades ens va contar i que ara no aconseguisc recordar. I a poc a poc ens transmetia els seus coneixements. I de la seua mà anava a passejar els diumenges, a pegar una volteta, com solíem dir, o a la processó d’un dia de festa. No recorde com el veia en aquells moments  però si mire alguna foto d’aquell temps  si que veig la cara que posava quan agafava la seua mà. 

I em transmetia  la cultura  d’un home, que no se amb seguretat si havia llegit cap llibre, però que amb la seua intel·ligència i curiositat havia anat conreant amb llesques d’ací i de més allà. I el recorde quan, en hivern, a la posta de sol, pujava la gavella de llenya  per encendre un foc que ens recesava  d’aquelles nits de fred. I quan ens comboiava  al meu germà i a mi, vespres de reis, amb tota la il·lusió del món, a preparar-li un regal a la mare. I també el moment, lloc, paraules i el Sol que feia quan  em va anunciar la malaltia fatídica de la seua dona.

                I així sempre. Amb la seguretat de tenir-lo al meu costat. Amb la seua presència, tota la resta sobrava. I mai oblidaré aquell matí de diumenge, després d’una nit de festa amb els amics, que em va despertar per a que l’ajudara  a portar una càrrega de llenya del bancal. Matí de morros i males cares. Però amb el temps vaig descobrir la importància  d’assumir les responsabilitats per damunt de tot. I la tristor d’aquella vesprada que va tornar abans d’hora de la feina perquè s’havien incendiat els telers amb els que els treballava. I recorde quan anava a portar-li l’esmorzar a la fàbrica, aquell infern de soroll en el que passava huit hores de cada dia de l’any. I l’orgullós que estava de la seua feina: - Hui he fet tantes mantes en cada teler (ens deia). Feina que va tenir que deixar molt prompte encara perquè,  de sobte, una malaltia el va lligar a una màquina per la resta de la seua vida. I a pesar de l’esclavitud a la que es va vore sotmès mai va desesperar, ho va assumir com un fet més de la seua vida. I aleshores el recorde ajudant sempre a la seua dona. I també  recorde les vesprades passades per les xopades  buscant bolets, els dies de cacera veient eixir el sol i empomant la rosada. Esperant les crescudes del riu des de la terrassa de casa. Les nits de tronada, sense llum, al voltant d’un ciri. I en el seu darrer moment, en aquell que va veure arribar el seu fi, que entre els meus braços i davant la  pregunta:

-          -Pare, que vol que faja ?

-          - Res    –respongué ell

I mai més res va ser igual. Ni l’anar a fer les olives, ni els viatges a València, ni les xerrades a l’hora del café, ni el retorn a casa. Res igual.

MOLTES FELICITATS PARE  allà on estigues. 

EMBLANQUINAR

Este mot que ara quasi com s’utilitza, tan sols  fa alguns anys era molt habitual.  Emblanquinar era pintar de blanc, però sobre tot era donar una capa de calç diluïda amb aigua  a una paret, sostre o façana. Actualment  es pinta, i de diversos colors. El mercat ens posa al abast tot una gama de productes de colors, textures, materials… diferents i podem escollir aquell que més ens faja. Però abans, com ja he dit, no es pintava  sinó s’emblanquinava. Arribada determinada època de l’any com era l’estiu o en la proximitat d’una festa o front a un esdeveniment de certa importància s’emblanquinava la façana de la casa i també les diferents estances. Mes endavant var sorgir certs productes que barrejats amb la mescla de l’aigua i la calç li donaven una tonalitat verda o blava.

                Però per emblanquinar s’utilitzava bàsicament la calç viva. Que és la que s’obtenia de la cocció de les roques calcàries  en els forns de calç. El resultat eren uns terrossos de calç que compràvem directament als seu productors quan venien al poble a vendre-la amb un carro o animal, i al crit de “ Calç xiques” es recorrien tot el poble. El terrossos o pedres de calç viva que adquiríem  els posàvem dintre d’una gerra a la que s’afegia aigua que la calç absorbia en una reacció química convertint-se en una pasta. Al cap de dos dies esta pasta estava en condicions de dissoldre-la amb aigua  i començar a emblanquinar. L’emblanquinar també tenia la propietat de desinfectar. Desinfecció que s’obtenia al absorbir la calç tota la humitat del microorganismes que podien existir, acabant amb ells. Sempre s’emblanquinava sobre la capa de l’any anterior i  anaven sobreposant-se les capes fins arribar a tenir una grossor de  uns quant mil·límetres i un una imatge de paret esquarterada per línees irregulars.