Per acomiadar-me del Castell ho faré amb aquestes paraules que li vaig dedicar ja fa uns quants anys i que expresaven els meus sentiments vers l'icona de la nostra festa:
Després del llarg captiveri s’acosta ja el moment. Han estat onze mesos de nit fosca i gelada. Tot un hivern humit. Tot un temps de soledat. Una llarga espera en la que m’envaeix la desesperança i l’amargor, la rancúnia,la tristor.
Desitge ja que em traguen d’ací! que em porten a la plaça! Que engalzen, una a una, totes les peces del meu cos,que m’alcen les torres, que em pengen les troneres. I vorem allí, una vegada més, plantat, lliurat al sol , a la serena de la nit ,a la brisa de la vesprada .
Ansie el dia que em duguen a la plaça i que els meus muntadors em descarreguen fusta a fusta mentre els sent discutir sobre allò que més convé. I escampat per diferents llocs els xiquets corren, juguen a casar-se, em rodegen, salten per damunt meu,s’amaguen sota a un merlet. Les xiquetes salten a la corda o amb la tella a la mà criden: a qui li toca? Un iaio assegut a la porta de casa, amb la paleta d’espantar mosques damunt les cames,pren la primera fresca de la poqueta nit, busca allò que el distraga, recorda temps passats, aguaita que tot es faja .
Anhele sentir la música, que tot el poble vinga a vorem,que em pengen la bandera, que pugen damunt meu,i al sentinella que vigila caminant i espera l’arribada. Sentir les veus conegudes entre la gent, el parlament i la baralla.
Espere sentir de la boca de forasters allò de castellet amb un poc de sorna amagada , el que es riu perquè em compara, sen se pensar que no te res a veure amb mi, que cadascú te la seua història, la seua gent, tradicions i lligams afectius. Al queferós que em maltracta i al noctàmbul que m’acompanya.
Confie en veure cares conegudes i de noves, els canvis dels que creixen,les xiques que es fan dones, el pes dels anys a les espatlles i la tristor que m’entra quan, encara que sense parar de buscar, esbrine que falta algú, no trobe una cara estimada .
