OLOR A INFÀNCIA

Nevada en 1960.Escoles i depòsit d'aigua

       

             Encara que era tard per eixir, vaig decidir fer-ho. Pegar un passeig per estirar les cames, per retrobar-se amb algú. En creuar el portal el fred em val colpejar a la cara nua, amb un gest de reflex la vaig baixar i em vaig arrupir un poc. A mesura que camejava absort en els meus pensaments, qüestions de feina que en aquells moments no podia allunyar..., la gelor s’agarrava a aquelles parts nues. De sobte em va arribar una olor coneguda. Quan de temps feia que no me n’adonava? Era una olor entranyable, una olor de acolliment. Era olor a calor, a velades al racó del foc. Era l’olor al recés dels pares, a sentir-se volgut. Olor a històries llunyanes, a seguretat. A nits passades, a infància. Era la olor de llenya cremada, a llar. Eixe olor que amb el fum s’estén per tot, envaeix els carrers i les places, amera portals i façanes. Eixe olor a xemeneia, a poble... Era hora de tornar i ho faig amb la satisfacció de haver recuperat aquella sensació passada, quasi oblidada, i amb l’orgull d’haver-la reviscut. He decidit eixir més a sovint per retrobar-me amb tota esta oblidada fragància.

EL CUERPO SIN VIDA DEL FRANCÉS HALLADO EN BENILLOBA

      Amb este títol apareix un article en el programa de festes de 2015 escrit per Olivier Sanz. Olivier es un francés, resident en Nimes,i que també té  la nacionalitat espanyola per ser net d'un Benillober que a principis del Segle XX va emigrar a França. Ell continua estimant la seua terra d'origen, periòdicament ens visita i a més és un grand especialista en les genealogies del nostre poble. Però llegim este interessant estudi en el qual averigua moltes coses sobre un succés tràgic que ocorregué en Benilloba en 1763.

                El cuerpo sin vida del francés

hallado en Benilloba ya tiene su historia…

Buscando a mis antepasados en los libros sacramentales de Benilloba, encontré por casualidad una partida de defunción, que llamó mi atención: un francés fue hallado, hace más de 250 años, asesinado cerca del río. ¿Quién era? ¿De dónde venía? ¿Qué hacía en Benilloba? ¿Cómo y por qué lo habían asesinado? Había muchas preguntas y un solo dato para empezar mi investigación: su partida de sepelio.

La escena del crimen…

El testimonio detallado de los hechos que hizo Don Joseph Serra, presbítero, natural de Carcagente (Valencia) i encargado de la rectoría de Benilloba desde hacía siete años, resultó fundamental. Averiguamos así que el domingo 30 de enero de 1763, después del mediodía, encontraron en la partida dels Quarts, el cuerpo sin vida de un hombre en un desaguadero al Río Frainos, cerca del camino que va de Benilloba a Cocentaina. Examinándolo, pudieron identificarlo a pesar de las varias heridas que tenía en la cabeza y que no dejaban lugar a duda: lo habían asesinado a  golpes en el camino – posiblemente en una emboscada –, y lanzado allí.

Con la ayuda de Enrique Morrió, pienso que he localizado la escena del crimen en el antiguo camino que va de Benilloba a Cocentaina, cerca de la Fuente de la Teulería, donde aún se conserva, escondido entre la vegetación, un antiguo desaguadero.

La víctima…

Las informaciones detalladas por el Rector son tan precisas que nos llevan a pensar que la víctima viajaba con sus documentos de identidad. A pesar de los errores de lectura y transcripción del francés al castellano, el rigor profesional del párroco es tal que, más de 250 años más tarde, se puede identificar precisamente el lugar de nacimiento de la víctima: Pierre Laveyssière, bautizado en la iglesia parroquial de San Ferreol de Ally, donde había nacido en la aldea de Fages, en la antigua provincia de Auvernia (actual departamento francés del Cantal). Había recorrido más de 1.000 kilómetros para venir morir a Benilloba.

Encontrar su fecha de nacimiento en los libros sacramentales de Ally resultó un poco más complicado. Si se elimina a todos los Pierre Laveyssière por los cuales tenemos una prueba de vida después de 1763, la víctima, nacida el 20 de julio de 1714 y bautizada el día siguiente, debía tener 48 años. Apodado Veto, no era un viajero cualquiera, la gente lo conocía muy bien en Benilloba. Designado como mozo, era buhonero, un hombre que trabaja en un oficio humilde. Trataba con listas y quincalla nos dice la partida, es decir que comerciaba con telas y cueros y con objetos de metal de pequeño valor (agujas, tijeras, etc.).

         Los habitantes del Macizo Central francés fueron ante todo un pueblo emigrante. El flujo migratorio de los auverneses con destino a España está constatado durante toda la Edad Moderna, multiplicándose las referencias documentales de manera significativa en los siglos XVII y XVIII. A causa de un fuerte crecimiento demográfico, el hambre y la miseria empujaban a los hombres a buscar sustento lejos de sus casas familiares. Los emigrantes auverneses trabajarán en todo tipo de tareas, pero en la que adquirirán más fama y prestigio será en el trabajo del cobre (caldereros), organizándose incluso empresas privadas para trasladar a los emigrantes temporales de Francia a España y viceversa.

                                                                          

Olivier David Sanz Sauzet

Nimes (Francia), a 30 de abril de 2015

Quinque Libri de Benilloba QL-06 (1757-1786), folio 284 recto.

 Transcripció del text original

[en margen] Pedro Laviciera ó La Viceira, frances. - Cuerpo - Muerte Violenta.

En treinta y uno de Enero de mil setecientos sesenta y tres fue enterrado en esta Yglessia de Benilloba Pedro La Visiera, ó Laviseira frances natural de Afacha Provincia de Obernia Parrochia de Alles, mozo, que tratava con listas, y alguna quincalla, llamavanle comunme(n)te Veto, á quien, en el dia antecedente treinta del mismo despues de medio dia encontraron muerto con algunas heridas en la cabeza en una desaguadera corr(ien).te al Río de esta Villa dentro un golfito de la misma, sita en la partida dicha dels Quarts cerca del Camino que de esta Villa vá á la de Cosentayna: Y despues de pasadas veinte y quatro horas se le hizo el entierro con los mismos actos funerales de estilo de esta Parrochia con asistencia del Vic(ari).o y del infra escrito Rector, aviendo sido enterrado en la Sepultura Comun de esta d(ic)ha Yglessia. [firmado] D(o)n. Joseph Serra Rector de Benilloba

CONEIXEM

         Sabeu que és este objecte? Per a que el feiem servir? I recordeu  la seua olor tan característica? Encara en teniu algun per casa?

     El molinet de café és una eina per a moldre el café en gra. També s’utilitzava per a la malta. El seu funcionament era molt senzill: s’abocava el café a una gronsa xicoteta amb la forma d’un con invertit, al fons tenia una mola dentada que la feien girar a mà mitjançant una maneta, i que rodava sobre una altra mola fixa. El café molt anava caient a un depòsit inferior amb la forma de calaix per poder extraure’l.

                El molinet de la foto el fabricava l’empresa ELMA. Esta, situada en Àlaba, des de 1924 ha estat dedicada a la fabricació d’utensilis per a la cuina. 

LA PLAÇA DEL CASTELL I LA MARE DE DÉU DEL CARME

         En el retaule es representa a  la Mare de Déu coronada i aureolada. Asseguda i coberta amb un mantell blanc ornat amb or i el Jesuset plantat sobre una cama. La mare de Déu fa de trono acollidor   de Crist. Ells dos, mare i fill porten un escapulari a la mà. Este és l’atribut d’esta Mare de déu,i per ell la reconeixem. En la part inferior hi ha fidels que s’aclamen a ella i dos àngels que els ajuden  a arrimar-se.

        La Mare de Déu del Carme és una de les diverses formes d’advocació de la Verge Maria. I el seu nom procedeix del Monte Carmel, a Israel, lloc on vivien ermitans. En l’època de les creuades és fa fundar a Europa l’ Ordre de La Nostra Senyora del Monte Carmel (Carmelites) que van estendre  la seua devoció. La seua festa es celebra el 16 de Juliol perquè segons la tradició carmelita en esta data de 1251 es va aparèixer a St. Simon Stoch, superior de l’ordre, la Mare de Déu del Carme i li va donar els hàbits i el escapulari, que és el signe del culte carmelità, i li va prometre alliberar del Purgatori a tots les ànimes, que hagueren portat l’escapulari durant la seua vida, el dissabte següent del dia de la seua mort i portar-los al cel.

       L’escapulari que porta la Mare de Déu prové de l’escapulari monacal que és una peça de roba format per una tira de tela amb una obertura per al cap i que penja sobre el pit i l’esquena. L’escapulari devocional és una simplificació d’este i consta de dues peces de tela de dimensió reduïda i forma rectangular, unides per un cordó. Pot portar alguna imatge o inscripció i el de la Mare de Déu del Carme és de color marró. Este escapulari  té el privilegi sabatí que consta, segons la tradició, d’assegurar l’ascens al cel, a tot aquell que ha dut l’escapulari en vida, el més aviat possible, a més tardar el dissabte següent  al dia de la seua mort.

PEU, PEU,RECATÓ

No se com ha segut, però estos dies em va vindre al cap el joc: PEU, PEU RECATÓ. Un joc infantil molt senzill: els xiquets seiem a terra fent un rotgle i els peus posats de manera que s’ajuntaven les plantes dels dos peus de cada xiquet. Començava el joc i un cantava la cançoneta:

Peu peu

recató

l’agüeleta

del sermó.

Si vols

farina

o segó.

Amaga-lo

Posant la mà successivament damunt de cada peu. A partir de la síl·laba  “Si” ja es concretava una síl·laba  per cada peu  i el peu que li tocava la darrera: “lo”, quedava fora del joc i el xiquet amagava eixe peu.  Es reprenia el joc a partir del peu que havia segut eliminat. I així fins quedar un sol peu que es convertia en guanyador.

EL BALADRE

     Com és una planta prou habitual en el nostre riu, hui vull parlar-vos del baladre, les seues característiques i propietats,Però com jo no sóc un expert en Botànica ulilitzaré la información que Daniel Climent, un savi en estos temes, dona en la revista “Metode” de la Universitat de València:
     Els antics romans anomenaven veratrum una planta dels barrancs pirinencs, tòxica i de flors cridaneres (Veratrum album). Com que, més al sud, en creixia una altra de característiques similars a la vora de les rambles, se li va aplicar un nom també similar, baladre (<veratre <veratrum; Coromines dixit), sobretot al País Valencià. Aquest nom es va estendre per Múrcia, la zona castellanoparlant valenciana, Andalusia oriental, Aragó i Navarra, la qual cosa indueix a pensar que, per raons farmacològiques, veterinàries, ornamentals o d’altres, el País Valencià degué cons­tituir un focus de propagació dels usos d’aquesta planta.
     El baladrar, el tret botànic més genuí de les nostres rambles, hi ha triomfat gràcies al seu brancatge lax i flexible, que li permet sobreviure a les violentes avingudes que, espo­rà­dicament, s’abaten amb fúria irrefrenable sobre la conca mediterrània.
     El Nerium oleander (baladre) té, en efecte, les fulles similars a les de l’olivera: lanceolades, verds lluents pel dret, densament piloses pel revés quan són velles, i solcades per una vena blanca longitudinal que arriba fins l’àpex. En el capítol de les diferències, podem asse­nyalar que les del baladre són molt més llargues i s’agrupen de tres en tres. En certa mesura, aquestes fulles s’assemblen no sols a les de l’olivera, sinó també a les del llorer (en grec, daphne); això explica que els àrabs conquistadors de les terres mediterrànies es confongueren, i anomenaren el baladre ad defla (“el llorer”), origen del castellà adelfa.
     Les flors són rosades, també abunden les d’altres colors, com ara el groc, blanc i roig.I són sempre grans i lluminoses: un calze de tres sèpals glandulosos acull cinc pètals soldats en la meitat inferior.A l’arribada de l’inclement estiu mediterrani, el baladre inicia la seua espectacular eclosió floral.
     Els fruits del baladre estan formats per una beina que s’obre per una doble sutura ventral, per on ixen les llavors, fàcilment dispersades pel vent (anemocòria) gràcies al pilós plomall de què estan dotades en la punta.
     Un tret destacable del baladre és la gran toxicitat: escorça, fulles i flors són metzinoses, mortals per als mamífers, a causa de l’oleandrigenina, un glucòsid que no s’altera per ebullició, dessecació o maceració, com sí que els passa a unes altres toxines (com la dels tramussos, Lupinus albus, hidrolitzada i destruïda en posar-los a remulla).
     Per això, el baladre ha estat emprat com a matarrates, bullint les fulles amb blat o empolvorant l’escorça damunt la farina que se’ls posa com a reclam. Altrament, els glucòsids tòxics que posseeix s’han usat per combatre la sarna, aplicant fulles picades o bullides sobre la zona parasitada.
     Un efecte tòxic tan marcat ha desdibuixat la frontera entre la realitat i la ficció. I així, la memòria oral ha transmès que, durant la guerra del Francès (1808-1814), tota una companyia de mercenaris napoleònics va morir en menjar carn brasejada amb rames de baladre, que els havien preparat els veïns de Mutxamel (comarca de l’Alacantí), farts d’uns mercenaris que els havien requisat els aliments i ocupat els habitatges (Iborra, 1994).
     Altrament, a les comarques on antany abundaven les cavallerisses, es tenia per costum fer cortines, de cambra i de corral, amb rametes de baladre tallades a trossos; pel novembre (quan la planta està “dormida”) es tallaven les rametes, es bullien per separar l’escorça de la medul·la, s’enllaçaven els trossos mitjançant fils, i es penjaven a la porta. Aquestes cortines servien per a barrar el pas a les mosques, però no a les refrescants brises que pogueren arribar-hi.
     També ha estat usat el baladre com a planta màgica, amb la creença que les berrugues es guarien fent sobre elles tres creus amb fulles de baladre, que després s’enter­raven en un clot. Si l’interessat resistia la temptació d’anar a veure-les, les berrugues desapareixien al mateix temps que les fulles s’assecaven.
     Amb tot, l’ús més freqüent i pel qual és més conegut, és l’ornamental. Podat fins adoptar aparença d’arbre, o sense podar, és una de les plantes més usades en les mitjanes de les autopistes, i en els parcs i jardins, amb varietats florals de diversos colors, gammes i tonalitats.

Daniel Climent i Giner. Professor de Ciències Naturals a l’IES Badia del Baver (Alacant).© Mètode 46, Universitat de València. Estiu 2005.