Es localitza dintre de l’església, concretament damunt de la porta de la sagristia.
No és una imatge de carrer però com es un retaule ceràmic considere convenient
incloure’l dintre d'este catàleg de retaules ceràmics. Consta de 35 taulellets
(7x5). Està col·locat dintre d'un marc
de fusta i penjat a la paret, no està incrustat en ella com la resta de
retaules. Tot el plafó està rodejat per un llistell de ceràmica.
Sobre la vida d'este sant i la
devoció que tradicionalment se li ha tingut per totes les terres
valencianes no vaig ha tornar a parlar perquè ja ho he fet en l'anterior retaule
de S. Vicent del carrer Major.
S. Vicent està
representat amb l'hàbit de dominic, l’aureola al cap i la tonsura de clergue.
El dit índex de la mà dreta senyala cap al cel i en la mà esquerra sosté un
llibre. A terra estan la mitra i el capell cardenalici símbol de les
distincions de bisbe i cardenal a les que va renunciar. A la part de dalt el
filacteri que és habitual en totes les seues representacions amb la inscripció:
Timete deun et date illi honorem. I a la part de baix amb una bufarada que
talla el marc: Sant Vicent Ferrer. Patró del Regne de Valencia.
A la part baixa del plafó i al costat dret un escut amb les quatre barres
roges sobre fons daurat, damunt una corona sobre fons blau i més amunt una rata
penada amb les ales esteses. I tot açò sobre un pergamí que s'enrosca pels
cantons. Al costat esquerre un filacteri de dimensions molt reduïdes on
diu:”Fou encarregat per la família Monllor-Alejos a Miguel Rodrigo en agost de
1998” . El sant està situat dintre d'un paisatge que s'esten per terra, mar i
aire, símbol de les seues predicacions arreu del món. La terra esquitxada per
unes pobres herbes, darrere el mar solcat per quatre vaixells amb la bandera de
València i damunt un cel nítid. Els colors dominants són: el marró,blanc, blau
i negre.
Com resa la inscripció
el retaule és fruit de la devoció particular d'una família que encarrega l'obra
al mestre ceramista de Manises Miguel Rodrigo. El retaule és recent ja que està
datat en 1998.
Acabat l’estudi de cadascun dels plafons ceràmics existents
en Benilloba cal dir que encara que actualment estant presents en el paisatge urbà ho estan com residu d’una
època passada on la religió estava molt present en la societat i en la
mentalitat de la gent. I efectivament estes imatges religioses, fruit de
devocions privades o de grups, estan situades en els carrers més antics del
poble. En els darrers oberts en la segona meitat del s.XX la gent ja no s’ha preocupat per encomanar-se
a cap Sant i ja no pengen cap plafó religiós al seu carrer. Dels carrers antics
també hi ha algun que no té retaule i així està,per exemple el carrer Almàssera, el Salamanca
o la plaça de l’Omet.
Tots estos retaules
delimiten un espai sagrat dintre del qual estan localitzats els habitants del
poble al voltant del centre principal que seria l’església, les persones la
protecció d’elements externs que poden envair-los i amenaçar al seua
supervivència com a col·lectivitat. Els
Sants i sers celestials representats conformen el panteó sagrat del poble on
estan representats aquells que la gent considera més propers o que per diversos
motius els tenen més afecte o devoció: San Joaquin i Santa Anna com a patrons,
San Vicent, al que les terres valencianes li tenen molta devoció,el mateix
passa amb San Antoni o San Josep...
Tradicionalment i fins l’actualitat s’ha
celebrat la festa del carrer en l’onomàstica del Sant, sense que açò haja segut
habitual per a tots,ni haja tingut una regularitat sinó més bé com quelcom
espontani que es pot repetir, però sense
continuïtat sempre depenent un poc dels
ànims i de les ganes de festa del veïnat. Tinc el testimoni de com es celebrava
la festa en la plaça del Castell a la Mare de Deu del Carme allà pel anys 20
del s. XX, on la vespra ( el 15 de juliol) de vesprada el xiquets anaven pels cases
dels veïns demanant llenya i amb la que obtenien feien una foguera al carrer a
la que li botaven foc a poqueta nit. A
la vora de la foguera es parava taula on
sopaven els veïns, cadascú del que s’havia portat de casa. Després venia la tertúlia, acudits , cançons i fins i tot algun
ball si disposaven de músics. La foguera era molt important, com element
aglutinador i també perquè els proporcionava la llum necessària. Actualment i en alguns carrers encara la gent
s’ajunta per sopar, ara ja sense foguera, però ja dic que en algun carrer i
sense regularitat,més habitualment en les celebracions que cauen per l’estiu on
abelleix més seure a la fresca. El que
si és habitual i continua fent-se en la major part de carrers es l’enramada del
plafó, amb flors, el dia de la seua festa al temps que se li encen el fanal que
sol tindre i roman , enllumenant el sant, durant uns quant dies. També continua
la tradició de penjar-li un bunyol a S. Josep el dia de la seua festa.
Respecte a la datació
d’estos plafons devocionals hem de dir que hi ha dificultats per dir la data de cadascun. Segon J. Maria Soler
les plafons més antics serien el de S. Jaume, el de S.Miquel i l’antic,
desaparegut, de S. Tomàs de Villanueva, catalogats com Bens de Rellevància
local. Lògicament als actuals els precederien altres més antics i que deguen desaparèixer en la guerra
civil com també ho van fer totes les estacions del calvari que consistien en uns cassetons amb taulells ceràmics que il·lustraven les imatges característiques
de la Passió.
Amb posterioritat han anat reposant-se els diferent retaules de
carrer, sempre quan els veïns estan
disposats o el suficientment motivats per assumir la despesa.
